"La barca seguí la seva marxa. La mar es rinxolava ara, i l’escuma els llençava a la cara quelcom que semblaven escopinades. Els al·lots reien i s’eixugaven amb el braç nu. Pierce alenava a pulmons plens. Més lluny, les cales, vorejades d’espès arbram, deixaven anar centelles al sol. Els penyals, com il·luminats per fogueres fantàstiques, irradiaven el seu llum policromat.
Sobtadament, una badia es va estendre al davant dels seus ulls... La llanxa avançà aleshores dins aigües plàcides i creuà entre diversos iots de diversa bandera... Pierce posà peu a l’embarcador. I això sense donar un cop d’ull a les terrasses que, entre llorers i flors, s’escalonaven fins a l’hotel..."
Són fragments descriptius de les badies de Pollença i Alcúdia que pertanyen a la novel·la Jo, la reina, original de Carmen de Icaza, que viatjà a Mallorca a finals dels anys 40. Aquesta escriptora, nascuda i morta a Madrid (1904-1979), bona coneixedora dels ambients de l’alta societat, es donà a conèixer amb la novel·la Cristina de Guzmán, profesora de idiomas (1935), obra que va aparèixer en el fulletó de la revista Blanco y Negro i que es convertiria en un dels serials radiofònics més celebrats i escoltats en els anys de la postguerra espanyola.
Autora de novel·la sentimental, amb arguments poc complicats però amb un llenguatge molt viu i molt "intel·ligent", ens conta a Jo, la reina les vivències de Valentina Voss, que de l’anonimat passarà a esser dona d’èxit. Carmen de Icaza era filla de Francisco A. de Icaza, mexicà i també escriptor a més de diplomàtic, ambaixador del seu país a Espanya, i per via materna era descendent de la marquesa d’Esquilache. És a dir, tota una dama i tota una figura que va saber reflectir molt bé l’aire aristocràtic europeu...
"El menjador del Mallorca Palace era ple d’un públic uniformat en el seu nu exotisme. Pierce, que acabava d’encendre la seva pipa, gairebé en feia atenció. Aquelles gents eren, en la seva majoria, els mateixos supervivents de la catàstrofe mundial, que refugiaven la seva depressió i feien despesa de l’import de les darreres joies en els grans hotels... Entre d’ells, imitant les seves indumentàries, algun estraperlista d’on fos, amb una amigueta amb aire de corista al costat o, potser, una dona grassa i algunes filles.
Tot eren cames embrunides al sol, cabelleres flotants, camisetes i pantalons de moda marinera... Lewis Norton, amb un cigar a la boca, no se’n perdia detall. Una salutació amb la mà anava de vegades acompanyada d’una confidència: –Ahir a posta de sol vaig visitar el iot de Baby Blemenbach. Em va rebre tirada sobre coberta, entre coixins, amb pantalons turcs i dues serps d’or anellades als seus braços. Un delitós príncep georgià que, naturalment, no és ni georgià ni príncep, i que viatja amb ella, ens fabricà unes begudes explosives amb els aires d’una actriu novella quan serveix el te. El molt salvatge ens engatà a tots."
