Les etiquetes en literatura mai no han funcionat. No hi hauria d’haver mai literatura mal anomenada de dones, de gais, de blancs o de negres, de dretes o d’esquerres. Les etiquetes a la literatura no li fan mal, no s’hi poden associar per molt que s’intenti. Són antagòniques des dels principis.

Per altra banda, hi pot haver temes que unifiquin un mateix fons bibliogràfic, hi pot haver temàtiques que omplin les capçaleres de les seccions. Poden ser, per exemple, novel·les de narrativa històrica (o histèrica), o hi pot haver literatura de viatges o , fins i tot, literatura anglesa o xinesa, però de cap de les maneres hi pot haver literatura de xinesos, d’anorèctics o de comunistes o de feixistes, afortunadament.

És un camí inviable pel qual intenten transitar algunes línies editorials amb poc o gens de futur. És molt normal, tant com que l’editor més acabat de l’Estat (que fa sis llibres l’any i cap no es ven) digui a Formentor que la literatura està molt malament; potser hi contribueix, a aquest estat de coses.

Així com aquestes etiquetes no funcionen, els prejudicis cap als productors de literatura, els autors, tampoc han funcionat mai a l’hora de seleccionar, recomanar, fer crítiques presumptament literàries o , fins i tot, puntuar-ne bé o malament a l’hora dels concursos i premis; d’acceptar, o no, manuscrits a les editorials que, al llarg de la història, ja han sabut arreplegar un bon currículum de llenegades per haver atès motius no sempre professionals a l’hora d’incloure o de rebutjar una obra.

Voltant la llibreria no es poden entendre les etiquetes (i els prejudicis) a l’hora d’atendre els gustos literaris de quan es tria un llibre. És ridícul del tot haver de tenir en compte qui és, o qui era, o com és, o com era, aquest o aquell autor a nivell personal o en qualsevol altre aspecte de la vida, ideològic o moral. Tant se val si Ll. Villalonga era feixista o no, si J. Pla no ho era gens o privar-se de llegir La vida de Pascual Duarte o Viaje a la Alcarria per molt que el seu autor hagués afegit a la seva morbosa col·lecció l’artefacte amb el qual van robar, entre tots, la vida a Salvador Puig Antich.

Una cosa és que el que escriu, la persona que escriu, pugui ser un tarat mental, i l’altra l’escriptor; per tant –ho han endevinat–, fins i tot un tarat pot ser un gran escriptor. Ningú negaria que les dues obres esmentades pertanyen al més important que s’ha fet en el sxx en castellà. També les feministes europees dels anys setanta reberen a pedrades Ch. Bukowski a l’aeroport, però després també corrien a cercar el seu darrer llibre quan sortia al carrer, fins que Europa féu ric l’autor de Los Àngeles.

Ningú no atacà la qualitat de la seva obra: les pedres i les crítiques sempre van cap als aspectes no literaris. Aquest articlet n’és la cínica mostra en el petit exemple que s’acaba de posar amb l’assassinat infame i la posterior recreació del sistema sobre un cadàver indefens.

Avui, la societat ha canviat prou i és molt rica en contrastos. L’altre dia, una de les últimes vendes d’abans d’agafar les vacances fou ben curiosa: trencava tots els motlles a l’hora d’aplicar un sistema d’elecció bastant rar. Un llibreter veterà ja ens havia advertit els darrers anys, insistint que, si un autor cau malament, "si el presumpte lector el troba personalment un capdefava", mai no comprarà els seus llibres i mai no els llegirà, ni que li arribin com a regal. No és, aquest, un raonament seriós, però el vam poder comprovar i tornà a la memòria, com et torna la ceba havent sopat.

El client i servidor anaven comentant novetats i intercanviant recomanacions de les més recents lectures, sense comèdia ni compromisos, cosa que fa que la sinceritat arribi als aspectes més curiosos. En acabat, i abans de marxar, el client suggereix que li facis la tria de tres novel·les per a les vacances. Agafes el primer i el comentes, hi col·loques el segon a sobre fent muntet sobre el taulell, li arribes el tercer i només de veure’n la portada, el títol i... l’autor: "ah!... NO, NO... NO! Aquest no m’interessa gens... no el vull!!

—...m’ha agradat molt, espera, és molt b...

—...però no m’interessa gens, com a "profe" el vaig tenir i deixa molt que desitjar i com a persona ja no et cont... i no vull res d’aquesta persona, mostra-me’n un altre... el que sigui!!

Ser bona persona és realment important en literatura? Què és ser bona persona? Vivim en una societat normal? En darrer terme, el dret del client, i encara més del lector, és sagrat a l’hora del total respecte davant els més personals motius. Servidor no té pas la resposta correcta; molts interrogants, sí. Observa des del taulell com molts autors atenen hàbilment aquest aspectes fent una paròdia d’ells mateixos, d’altres fan tot el contrari i en obrir la boca perden els pocs lectors que havien, però aquest és ja tot un altre tema.

La societat viu un cansament bastant global i el més inquietant és que, per norma, és la progressia o la mal anomenada esquerra la que va més carregada de prejudicis i manies. Així mai es podrà posar al dia, així mai esdevindra moderna, així mai no podrà conèixer l’enemic i així mai guanyarà la tan anomenada lluita sociològica. Acabo abans no es decanti la balança d’aquest articlet cap al costat equivocat.