Mallorca dormida

El Delegat del Govern ha manifestat el seu desacord amb la iniciativa del Bloc d’instar Hisenda a investigar els increments patrimonials dels polítics al llarg de la darrera dècada.

En Matasetzes va escometre el senyor Socias pel carrer.

–Senyoret no em demani que obri el puny, perquè les dues peces de cinc que hi tenc són meves i ben meves i no pens mostrar-les-hi.

–Des del punt de vista de la convivència –va explicar, el senyor Socias, als periodistes que l’acompanyaven– la proposta del Bloc em sembla clarament desestabilitzadora.

Feia capades d’assentiment, en Matasetzes. Va dir:

–Encara conserv l’amadeu que em donaren d’almoina els hereus del senyor de Can Barra d’Or quan aquest va morir. I no en pens cedir-ne ni una unça...!

Feia passes sense baixar de la voravia, en Matasetzes. Exclamava:

–Visca la Guàrdia Civil...! Visca els escorxamoixos!

El senyor Ramon Socias estava desencaixat. Va sentenciar:

–Ja teniu en Guillem Martorell convertit en un nou Krasnov: la burgesia pacta amb el diable si el diable va contra els rojos.

Palma: antiga plaça del Caudillo

Tres mesos després d’haver-se aprovat la retirada dels noms franquistes dels carrers de la ciutat, Cort procedeix a substituir la placa de la plaça dita del Caudillo. Han calgut tres mesos!

–Tempus fugit –va sentenciar el canonge Rotger.

–I tant que ho sé! –va mormolar don Gabriel Alomar–. Em pas una mà pel front i em queda impregnada d’eternitat.

Don Gabriel Alomar i el canonge Rotger contemplaven els operaris mentre clavaven la nova placa. El poeta, amb melangia evident; el canonge, amb impaciència. Va comentar, el canonge:

–Déu va fer el món en set dies.

–I així li va sortir...! –va exclamar don Gabriel.

En acabar-se la feina, els badocs feren quatre mamballetes. Més que res, perquè hom només té la possibilitat de contemplar un acte d’aquesta mena una vegada a la vida. La senyora batllessa va correspondre amb una salutació gentil, talment la Bella Geraldine.

–Piano, piano, civo lontano! –va exclamar.

Colònia de Sant Pere: vorera de mar

En Jaumet de les Rambles se’n va a pescar raors. En una mà porta el sarró, i a l’altra, la canya, talment el seu padrí quan va aconseguir, amb un sarró i una canya, burlar el setge que havien establert els falangistes a l’entorn de casa seva. Va sentir, en Jaumet, les veus de l’ahir:

–Camina amb desimboltura. Arribarem a la mar. I a la mar hi ha una barca. I a la barca, la llibertat.

Eren les veus dels tres Matas que fugien; i les de Jaume Rabassa, de Joan Vallcaneras i d’altres, fins a sumar-ne nou.

Va provocar-li enuig, l’evocació. Va demanar al patró:

–I en lloc de canya i ham, que no podria dur les banderilles d’en Sion Delmonte, que és veí meu i me les deixaria...?

–Res que faci torero! –li va respondre–. I ara no veis que si els maulets vos posen l’ull damunt no seran tan considerats com la fiscalia?

Va recordar-li, el patró:

–Pensau que amb una canya com aquesta, Franco va aconseguir que a ca seva mai cuinassin magre.

Va assentir, en Jaumet. Per un moment s’havia sentit roig, ideològicament brut. Un absurd, perquè el fet de portar canya no posava en perill els seus principis. Va botar a la barca, somrient. El passat és un llast. I les barques falagueres solen amollar el llast.

Palma: monument de Sa Feixina

Tot i que la Llei de Memòria Històrica obliga l’Administració a retirar del carrer els símbols d’exaltació feixista, el monument del Baleares és on era.

Nanda Ramon i Aina Calvo se’l miraven a trenc d’alba.

–Què trobes, Nanda...? –va demanar-li la batllessa a la regidora de Cultura.

–Que cada dia és una mica més alt –va respondre aquesta.

Miraven cap amunt, i més amunt de la pedra sols hi havia els avions.

–I si el sacsegéssim una mica a veure si cau...? –va proposar la batllessa.

Varen abraonar-s’hi amb ganes. En aturar-se, suaven.

–Et sembla que s’ha mogut? –va demanar la batllessa.

–Jo el veig una mica tort –va sincerar-se Nanda Ramon–. Però no som fiadora, perquè amb l’esforç se m’ha posat un ull part damunt l’altre com a les dones de Picasso.

S’assegueren al peu del monument. Si paraven l’orella sentien veus antigues que cantaven el Cara al sol. No es veuen amb cor d’enderrocar-lo.

Palma: Consolat de Mar

El president Antich va saber que el Bloc pretenia que Hisenda revisés els béns patrimonials de la classe política. No va donar explicacions. Va dir que s’hi oposava de manera categòrica.

De retorn a Algaida va demanar al xofer:

–Saps per què en acabar la guerra no va arribar a enllestir-se la relació de xuetes que reclamava el consolat alemany?

El xofer va fer cara de mussol. Va continuar el president:

–Perquè quasi tots els mallorquins ho érem, xuetes.

I amb un sospir:

–Per això. Únicament per això.