Tots són iguals, diu la (mal entesa) saviesa popular referint-se als polítics. Ni de bon tros. Tanmateix a les Balears hi ha prou calabruixada de merda com perquè la desconfiança generalitzada prengui aparença de raó. Per això la proposta feta aquesta setmana pel Bloc és molt interessant. Que l’Agència Tributària investigui tots els polítics que han ocupat càrrecs a l’administració autonòmica, insular i local de deu anys ençà, sempre que una primera observació crítica detecti increments patrimonials sospitosos. No seria gens complicat. Es tracta d’una qüestió de voluntat. La qual és dubtós que existeixi, així que molt probablement la proposta quedarà en res. De tota manera, la proposta feta per Biel Barceló i Miquel Àngel Llauger mereix quedar com un crit de rebel·lia davant la creixent creença popular que tots són iguals. No ho són, i si més no els del Bloc han sabut reaccionar bé en contra d’aquesta tendència a igualar tots els polítics com si fossin els sospitosos habituals de les batudes policials d’un temps. O no tant d’un temps, però en fi, això són figues d’una altre paner.
Molt bé també ha estat la nova direcció del PP reaccionant a la proposta del Bloc. Tot d’una de conèixer-la s’hi ha sumat, ampliant-la amb la petició que el termini d’investigació sigui des del 1990 ençà i que inclogui els cònjuges que voluntàriament es deixen investigar. Això últim és un poc doiut, però bé, s’ha de celebrar que Rosa Estaràs i companyia hagin estat tan ràpids de reflexos a l’hora de batallar contra la presumpció de corrupció. Perquè d’això es tracta, al cap i a la fi. Aquesta proposta permetria destriar a ulls públics qui són honests, la immensa majoria, qui són pocavergonyes i quins són directament delinqüents. Tornant a la reacció del PP, és del tot rellevant la decisió presa per la cúpula conservadora. Saben que part dels entorns que fins ara els donaven suport es mostren crítics –i més s’hi mostraran– cercant corcar el PP per donar canxa a Carlos Delgado, sigui dins del partit o a fora. I en aquesta estratègia d’erosió, la corrupció n’és una part tàctica important. Bé fa, doncs, Estaràs a llevar-se de sobre –el que pot– la feixuga herència del passat –"el mort", com ella digué– les brutors de la qual que es coneixen tot indica que només han començat. A la vegada, la sibil·lina Estaràs ha tirat la pedra allà on més mal sap que fa: a la relació PSOE-UM.
En efecte, no és gens anecdòtic que els socialistes hagin dit que no veuen "clara" la proposta del Bloc, i del PP, en el sentit que no pensen que sigui factible, tot i que li donen suport. I, per altre costat, l’actitud d’UM, partit que també té allò seu amb això de la fiscalia, que pareix intentar aparentar que la cosa no va amb ells, també és rellevant, a pesar de sumar-hi. No debades la proposta del Bloc pot parèixer que va sobretot contra el PP, però seria ingenu pensar-ho, és o sembla bastant més enrevessada i l’objectiu últim no fa cara que siguin els conservadors.
Però a banda d’intencionalitats polítiques –si és que hi són–, el que és important és que la proposta del Bloc permetria, si es dugués a efecte, destriar entre els polítics honests, els aprofitats pocavergonyes –no necessàriament delinqüents– i els directament corruptes. Seria senzilla de dur a terme, seria important, seria convenient i seria exemplar. Per això acabarà amb res.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
És damunt aquest article “Sospitosos habituals†que vull basar la meva opinió, puntualitzant previament que coincidesc amb el que expressa Miquel Angel Llauger en l'atre titolat "Demanar que Hisenda investigui". Hi ha un estil de fer periodisme d'opinió molt habitual i arrelat entre els qui dediquen la professió a conformar idees d'alló que s'entén com l' “opinió pública†i que publicada dia a dia a les planes que hi dediquen els diaris mantenen la intenció d'influir en conformar la “opinió generalitzada†que permeti mantenir el statu quo. Aquest estil, referent habitual a les planes de la premsa mallorquina, es mostra aparentment crític i punyent en l'anàlisi d'una realitat que no vol contestar sino que ajuda a mantenir. El podríem anomenar el periodisme “inexistent†de la “terra inexistentâ€, aquesta que s'ho beu tot com una esponja, que diria Antoni Serra. En aquesta tesitura aital estil de periodista tracta sempre els temes més punyents de manera que, en comptes d'incidir en la denúncia per alimentar la consciència social que ajudaria a propiciar un canvi, sempre n'extr eu la conclusió desmoralitzant de que “no hi ha res a ferâ€. En definitiva treballa per servir la idea que “tot segueixi essent igual com ésâ€. En referència, cito Miquel Payeres en el seu article: “-Es tracta d'una qüestió de voluntat. La qual és dubtós que existeixi, així que molt probablement la proposta quedarà en res... Seria senzilla de dur a terme, seria important, seria convenient i seria exemplar. PER AIXÒ ACABARÀ EN NO RESâ€.
Basta ya de robarnos delincuentes! estamos hartos!
No són iguals perquè ara per ara els del Bloc només tenen els roïssos, i només poden aspirar a ser una agència de col·locació,
Els ciutadans hauriem de sortir al carrer per exigir al Govern que l'investigacio es dugui a terma, no pot ser que els corruptes sen surtin i els ciutadans, que som els que ho pagam tot, haguem de combragar amb rodes de moli vent com una dona amb coa de palla presideix el parlament i un home titella i ben aferrat al carric presideix el Govern. ¿Tot val per mantenir-se al poder? Sembla que si per desgracia de la democracia i del calaix public.