Dolor rendible

Contemplar l’allau d’informadors a la terminal de Barajas, llançats a la caça i captura d’algun familiar acabat d’arribar hores després de la tragèdia del vol d’Spanair, desorientat i sense saber encara quins passatgers de l’avió eren vius i quins anaven camí de la morgue d’IFEMA, em generà nombrosos interrogants sobre el rumb que ha agafat la professió periodística d’un temps ençà, sobretot quan es tracta de donar cobertura informativa de situacions dramàtiques i inesperades, on el dolor humà s’imposa amb tota la seva brutalitat.

Tots sabem que la llibertat d’informar és un dret constitucional, a més d’una conquesta irreversible de les societats lliures. Però els límits d’aquest dret en un escenari de tragèdia massiva no poden venir de cap regulació normativa, sinó d’una voluntat d’autoregular la seva voracitat informativa per part dels mateixos mitjans i sempre en funció de criteris ètics. Un tall de veu entretallada o la imatge plorosa d’una persona a punt d’esbucar-se anímicament perquè ha perdut dos fills en una accident aeri no és un exemple d’eficàcia periodística ni de maduresa democràtica, sinó un exercici d’insensibilitat tan cruel com estèril. Rendibilitzar el dolor humà mai no pot ésser un símptoma de progressisme, de la mateixa manera que cap corporativisme mediàtic poc aspirar a convertir l’assetjament a una víctima en un monument a la llibertat d’expressió.