Adjectius com excepcional o extraordinari no s’haurien d’aplicar de manera rutinària, ni convencional, i molt menys per valorar persones, fets o esdeveniments mediocres. Mediàticament els Jocs Olímpics tenen tanta cobertura i mouen un mercat d’un volum tan substancial des del vessant econòmic que les cadenes de televisió que en tenen els drets s’encarreguen d’esbombar-los i d’explotar-los d’una manera premeditada i interessada.
És més, la majoria dels mitjans informatius desplaçats a Pequín s’han sotmès a les exigències antidemocràtiques i autoritàries d’un règim polític capitalista amb format postmaoista. L’esperit de Coubertin ha emmudit durant les tres setmanes pensades precisament per cridar amb veu alta i pregonar uns valors sempre en estat de fragilitat. Traint l’esperit olímpic ningú no ha sortit dels guions marcats per una organització que té sobre les espatles violacions flagrants dels drets humans.
L’olimpisme pot ser una de les avançades de la democràcia i de la modernitat, de la integració dels països emergents, però també una mostra més de la debilitat de les organitzacions internacionals. Aquests jocs no han aportat cap novetat, ni han incorporat cap avanç des del punt de vista tecnològic ni esportiu. Els triomfadors i les seves marques no tenen res a veure amb l’organització. Són, simplement, un reflex del progrés de l’esport, amb les excepcionalitats que l’esport mateix crea i que es reflecteixen en competicions d’alt nivell, al marge que es tracti d’olimpíades o no.
Són, cal dir-ho, una conseqüència proporcional a la inversió que cada estat realitza en aquells esports escassament comercials, sense ressò mediàtic, sense gens d’interès per part dels consumidors, exceptuant cada quatre anys en cada cita olímpica, fins i tot o sobretot en el cas de l’atletisme considerat eufemísticament l’esport olímpic suprem. Triomfar en una olimpíada només en allò que s’excel·leix habitualment té mèrit, però cap excepcionalitat. Per afegitó aquesta olimpíada ha estat pensada com un producte d’exportació, com un espot publicitari.
Un instrument perquè el món corregeixi la seva versió particular de la Xina i per reforçar l’autoestima d’un país amb vocació d’esdevenir pròximament una de les potències econòmiques amb més projecció. L’esport i els seus patrocinadors han actuat com a mercenaris al servei d’aquest projecte, amb la mirada curta.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Molt be ... idò que s'ha de fer? No permetre organitzar els jocs olímpics a països on no hi ha democràcia? Aleshores tampoc s'hauria de permetre participar a atletes en representació d'aquests països no democràtics també. Ni tampoc deixar participar a països que no respecten tots els drets humans. Ni els que estan implicats en conflictes bèl·lics. Al final no quedarà ningú per a participar a les olimpíades. Tot això passa per voler mesclar política i esport, que és el defecte inicial de tots els plantejaments que es poden fer.