Llibertat d'expressió

I és ben curiós que, malgrat el seu impossible parentiu amb les persones normals, en realitat els hem creat nosaltres, fins on sia factible que nosaltres, inadvertidament, siguem alguna cosa més que consumidors de l’estultícia televisiva que ha envaït la Terra, sobretot aquesta part de la Terra. Ionesco hauria tengut aquí un bon argument per fer una passa més en el tractament de l’absurditat de les vides humanes.

El seu absurd explorava en els escenaris l’anguniosa pèrdua de sentit dels bastiments de la vida i de la convivència, però no podia albirar la calamitat resultant del procés de transformar el buit i l’estultícia en espectacle de masses. De cap a cap d’any, sense treva, sense misericòrdia, segresten les pantalles unes hordes d’inútils, un exèrcit d’idiotes que malparlen els uns dels altres en un exercici monòton i previsible d’epilèpsia intel·lectual dedicada a mantenir-se en els platós.

Darrere d’aquests negocis, hi ha uns professionals, que tot sovint són periodistes, que han fet molt més que embrutir l’audiència mentre s’ha mantengut per a la gent l’atractiu de la xafarderia escatològica sobre uns i altres. Al cap i a la fi, això arriba a cansar i l’estómac del consumidor té uns límits, o els respectes o rebenta. Aquests professionals han creat un gènere periodístic que ara exporten a afers de més calat, a qüestions de més embalum.

I, així, amb el mètode dissenyat per guanyar audiència traient la roba interior als quasi-extraterrestres, ara parlen de finançament autonòmic, de l’estat de la justícia, de la lluita antiterrorista, de la violència de gènere, de la corrupció política o de l’adopció de criatures per matrimonis homosexuals. Embolicat el producte amb l’estratagema dels grans assumptes, amb participació de periodistes de nom –més o menys–, les estratègies d’un periodisme groc fins a sagnar aconsegueixen injectar en alguna gent la sensació que ara finalment hi ha llibertat d’expressió, amb incentius econòmics inclosos mitjançant un sms.

Tendríem dret a preguntar-nos, doncs, per què aquesta llibertat d’expressió no ha modulat una societat més ben informada. De cara a una explicació provisional, podríem mirar de resseguir el procés des del seu origen bord, per convenir que McLuhan s’havia quedat a mig camí, perquè no és tan sols que el mitjà sigui el missatge, sinó que el misatge és la capacitat del mitjà per generar espectacle. Xou.

I no de millor o pitjor qualitat, sinó de més alt o més baix pressupost. Però tot això tendria una importància molt relativa si no fos que contamina el concepte mateix d’informació sigui on sigui que hi hagi les fonts: crèiem que era un dret i ara sabem que és un producte.