Els Jocs, el joc

L’esport ha estat sempre una bona eina política, i no perquè els esportistes ho hagin de voler. Allà on s’esdevé una certa identificació i es creen empaties proliferen també els caçadors de suporters, tan irracionals i agraïts, ells. Sovint sembla que la foto amb el guanyador és tan rendible com el títol mateix. Això és més evident amb l’esport col·lectiu. I d’entre tots els jocs d’equip, el futbol –i aquest estiu el vàrem començar amb un bon bany–. És per això que la "selecció" és com una casta de bandera: no es pot tocar, per por que no l’embrutin. Els qui sí que la poden masegar a voler són els guardians de les essències: ho varen fer a consciència determinats grups mediàtics  amb la polèmica entorn de l’exseleccionador i del presumpte jugador estrella –madrileny i del Madrid, per a més senyes– bandejat per Aragonés i reivindicat fins que les coses varen començar a anar bé. I llegiu aquest "bé" des del punt de vista de la marxa de l’equip. Per cert, que el meu negre m’ha desaconsellat l’escriptura d’aquest article –ell que és nascut a l’Àfrica i se n’ha alegrat sincerament, de la plata aconseguida per l’equip de bàsquet espanyol als Jocs Olímpics–. Idò això: que la identificació amb l’equip –i la no-identificació amb els rivals, fins i tot– ens mena a la configuració d’un espai comú. Les rivalitats es transformen en adhesions a alguna cosa més enllà quan assumim que uns i altres competeixen per ser el millor equip d’Espanya –o la Lliga espanyola, o la competició organitzada per la Federació espanyola de futbol, tant m’és–, o del Món organitzat. Així que ja en pots fer, de bots: cada competició que passa, cada medalla, representa la consolidació d’un statu quo. És el que hi ha. L’oposició a tot això és impossible. Només ens queda, com a molt, la indiferència, impracticable quan el títol se l’ha guanyat un veí. Nadal, Llaneras, Tauler i Rudy han arribat al lloc més alt on pot arribar un esportista. Anàlisis patriòtiques, connotacions "nacionals" i repercussions econòmiques no són figues d’un altre paner, però són pur marxandatge. I aquí sí que ets lliure de no posar-te la samarreta que t’oferirà alguna marca, o no votar el partit que voldrà capitalitzar el campió.

Periodista