El paper que vaig publicar en aquest mateix diari la setmana passada tenia una primera frase que va suscitar un parell de comentaris reprovadors, via internet, d’un lector amable habitualment pertinent. En la frase en qüestió, jo declarava que "no som ni tampoc em sent espanyol", i el lector em retreia que dir això és una boutade que només serveix per provocar els espanyols i per donar encara més munició al seu furibund fervor jacobí ja armat fins a les dents. Realista, el lector rematava que –ho accepti o no– jo som espanyol, tal com indica el meu passaport.
Bé, és evident que, en termes administratius, fiscals i polítics, jo –igual que tots els ciutadans legals de l’Estat– som espanyol, cosa que jo mateix ja reconeixia en l’esmentat paper, tot i que amb un parell d’imatges –"només ho som per carnet imposat i perpètua garrotada"– una mica primàries o elusives.
Ara bé: si, en un passat no massa llunyà, els aspectes administratius, fiscals i polítics determinaven indefectiblement la nacionalitat efectiva de tot ciutadà que no volgués viure només en el seu redol, perquè solien anar aparellats a uns determinats aspectes lingüístics, socioculturals, sentimentals i simbòlics, avui això ja no és així, gràcies a la benaurada globalització.
En l’Espanya dels anys seixanta, per exemple, quan els viatges eren un luxe que ben pocs es podien permetre, quan el món no estava connectat per la xarxa de les noves tecnologies i quan l’ensenyament d’idiomes estrangers era matèria escolar maldestra o poc usual, un jove catalanista curiós o intrèpid que volgués viure més o menys en plenitud necessàriament havia de resignar-se a allò que tenia més a mà. Que era, bàsicament, espanyol: per assabentar-se del que passava al món, havia de recórrer a la premsa escrita en castellà, que com és lògic ho filtrava tot a través de la seva òptica nacional; per configurar-se una mitologia a la qual admirar i emular, havia d’empassar-se la dels ídols nacionals que l’Estat publicitava (amb clandestines excepcions franceses i anglosaxones); per forjar-se el propi paisatge biogràfic, l’havia de construir amb petits retalls de paisatge espanyol, perquè Espanya era el lloc que millor coneixia...
Ara, això ja no és així. Sense comptar que els de la meva generació hem pogut rebre una educació normal en la nostra pròpia llengua, la qual cosa fou criminalment escamotejada durant dècades a milers de mallorquins, jo ara em puc permetre de no ser espanyol, tant a un nivell lingüístic i sentimental com simbòlic i sociocultural.
També podria ser únicament espanyol, com tants dels meus conciutadans: podria mirar només televisions espanyoles, llegir els llibres i els diaris espanyols, assumir els referents de tota índole amb què cada dia són nacionalment educats els espanyols i etc. Però també puc no ser-ho. Sense que per això –i aquesta és la qüestió important– hagi de sacrificar res.
Som i em sent mallorquí. Estim i conec més París i Zuric que no Sevilla i Burgos. Em diverteixen més Jon Stewart i Jonathan Ross que Buenafuente o el Gran Wyoming. Interpret el món a través de la premsa en català, el Nouvel Observateur, el Time i el New York Times. Admir molts creadors espanyols, però és una admiració igual a la que em desperten molts creadors internacionals.
Si afirm que no som espanyol, per tant, no és una boutade; és un gest de sobirania individual. ¿El passaport? Sí, d’acord: el passaport diu que som espanyol. Però, ¿què és un tros de paper quan estam parlant del cor i del cervell d’un home?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Força interesant el vostre forum,malgrat ja comencen a apareixer certes afirmacions que no hi estic d´acord. Per començar amb aixo d´Espanya i lo "españo", deia el filosof Ortega i Gasset que "Solo Castilla tiene la filosofia para entender España".!Ja hi som!.Sols el castellans tenen conciencia de que ells representen a Espanya. El seu idioma ´l´han transformat el "lo comun que nos une".Etc. Mentres encara part de vosaltres esteu amb la tonteria del "imperialisme catala", que quan veniu per Catalunya se´n en foten del vostre parlar .Etc i de tantes bajanades i topis .Mentres tot aixo funcioni el nacionalisme espanyol s´esta fen cada dia mes fort i alguns de nosaltres sense entendre el perill.Que !NO! amics mallorquins.Que no n´hi ha cap mena de rencunia vers Mallorca. Aixo es una "trola" interessada que´s desmonta viatjan. Salutacions
A Barcelona quan dius que ets de Mallorca posen el peu al fre i qui més qui menys recorda des de llunes de mel a un hotel de s'Arenal, viatges d'estudis, etc. i te fan un casser.
A Barcelona quan dius que ets de Mallorca posen el peu al fre i qui més qui menys recorda des de llunes de mel a un hotel de s'Arenal, viatges d'estudis, etc. i te fan un casser.
JO SOC DE MALLORCA.NO M´IDENTIFICO EN RES EN LA CULTURA NI EL FOLKLORE D´ESPANYA, HO SENTO.
David aplica't la teva medicina, a més qui tipus mes respectuos i democràtic que imposa les seves idees a cop de bastó. Espanya és una estat plurinacional que forma part de la Unió Europea ( unió econòmica neoliberal per a que multinacionals campin el més comode possible per territori europeu). Dic que Espanya és plurinacional perquè dins la seva constitució reconeix l'exitència d'altres nacionalitats dins les seves fronteres aixó com també d'altres llengües (i per tant cultures). Pot ser la constitució es contradiuparlant d unica nació espanyola i despres d'altres nacionalitats?segur sí...vol dir que qualque cosa falla i encara no saben com fer-la encaixar per a que tant ciutadans que no es senten espanyols es resignin. Valdria la pena David que descobrisis el significat de nació i el sabessis diferenciar del d' Estat. Que visquem al segle XXI això no implica que visquem a un món més avançat democraticament, Això de cada dia és més evident, només veient les grans desigualtats socials cada dia més palpables, ja només dins el nostre Estat espanyols i la manca d'acces a la cultura per part de la població espanyola i el fracas escolar, Vol dir que aquest Estat europeu del segle XXI tant suposadament democràtic es sustenta en la ignorancia dels seus ciutadans, prova d'això és veure com quan més pobre i ignorant és un espanyol més ultranacionalista espanyol és, i els que no compartim el "democratic" pensament únic espanyolista som lliurament insultats per la premsa espanyola. A veure sense els respecte a les minories no hi ha democràcia,que per cert els grecs l'inventaren i ara si aixecassin el cap i vessin el que n'han fet d'ella, ben segur s'estirarien dels cabells. Llegeix que és vol dir democràcia i descobriras com en manca per aqui i on resideix el poder de bon de veres.
Les taronges taronges són, malgrat unes siguis més dolces o més àcides, i evidentment no totes tenen el mateix gust ni tansols a Catalunya. Ara no podem generalitzar pel que tu hagis viscut per allà, perquè la construcció nacional de qualsevol país va cresquent a la mateixa mida que la conciència nacional dels seus ciutadans. A Catalunya no tothom és independentista i vota a ERC o a les CUP...doncs clar que és evident que a tantissims catalans que és senten espanyols, o més que nacionalistes són simplement regionalistes i com és evident no tenen coinciència nacional. La lluita per conservar les nostres arrels ha d'esser una lluita unitaria de tots els territoris de cultura catalana simplement perquè les mateixes adversitats ens obliqguen a estar units. Sentirse catalans a les illes Balears i Pitïuses no vol dir voler estar sotmesos a ningú, sinó tot el contrari.Sentirse i declararse catalans és ser coherents sense cap complexe ni prejudici amb la nostres arrels i història.
A les persones que no se senten espanyoles (poques), tot el meu respecte; cadascún pot pensar i sentir lo que vulgui i no s´ha d´imposar sentiments a ningú, pero jo som mallorquí i espanyol, i ben orgullòs de ser-ho. Ja n´hi ha prou del discurs victimista de que esteim colonitzats; sembla una mena de fixació patològica per fer-s´ho mirar. Senyors, vivim al segle XXI, a una nació democràtica de l´Europa Occidental, que se diu Espanya, amb les seves particularitats i amb la seva diversitat, també amb els seus errors i coses que no se fan bé, però com a individus i com a poble esteim molt millor que a qualsevol altre moment de la història. El sentiment de cadascún és íntim i personal, però als que diuen que els catalans, o els mallorquins, o els bascos, no són espanyols, els diria que no tenen ni idea d´història. Llegiu i apreneu.
He viscut, també per raons d'estudis, quatre anys a Barcelona. He conegut gent d'arreu. He conegut barcelonins, que es mofaven de com jo parlava com també ho feien de molta altra gent catalana de les comarques de més enllà de l'àrea metropolitana de Barcelona. He conegut també gent de les comarques, que es mofaven de com jo parlava i també de com parlaven els de barcelona. He conegut gent del País Valencià, i he rigut molt amb el seu xerrar, tant com ells s'han ficat amb com jo parlava. He conegut gent de Catalunya Nord, amb el seu parlar afrancesat (què me perdonin per dir-ho així, perquè no els fa cap gràcia ni una) i també hem rigut. D'ells, de jo, dels ebrencs, dels lleidatans i dels barcelonins. Amb tots ells, m'he sentit al meu país. Si no tens sentit de l'humor, fote't. Jo m'ho pas pipa amb els meus germans catalans del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà.
Pels que se senten tan catalans, m'agradaria contar una mica la meva experiència personal. He viscut 7 anys a Barcelona, per raons d'estudis, i he conegut catalans d'arreu de Catalunya. El sentiment que me n'he duit d'aquesta època, és que els catalans no se senten identificats amb les illes i l'únic que fan és mofar-se del nostre accent tan particular, si som germans perquè fan això? A més, estic d'acord que provenim de catalans, com també part de mexicans d'espanyols, els d'USA d'Anglaterra (i Àfrica), els del Quebec de França... però crec que cada regió ha viscut la seva història particular i encara que les arrels siguin les mateixes, els empelts fan que les taronges siguin diferents. No volgueu negar lo innegable.
Hem de defensar la nostra llengua / sa nostra llengo. És normal que hi hagi gent que vulgui defensar la nació catalana, que aposti per la independència, moguda per un sentiment nacional. Però crec que, primer de tot, hem de defensar la llengua i la cultura, i per això és important que els territoris de llengua i cultura catalana, els països catalans, siguin una unitat autèntica, facin pinya. I, senyors, això no passa. A les illes (sobretot a Mallorca) i al País Valencià, hi ha molta gent autòctona, catalanoparlant, que ha caigut en el discurs anticatalanista promogut pels espanyolistes més rancis (ells apliquen una regla de Sunt Zu: "divideix i llavors hauràs vençut"). Hem de parlar català / xerrar mallorquí SEMPRE, amb tothom, fer veure que és la llengua pròpia d'aquest territori, i hem de fer que estigui present a qualsevol àmbit, formal o informal.