Com no ser espanyol (tot i ser-ho)

TW
0

El paper que vaig publicar en aquest mateix diari la setmana passada tenia una primera frase que va suscitar un parell de comentaris reprovadors, via internet, d’un lector amable habitualment pertinent. En la frase en qüestió, jo declarava que "no som ni tampoc em sent espanyol", i el lector em retreia que dir això és una boutade que només serveix per provocar els espanyols i per donar encara més munició al seu furibund fervor jacobí ja armat fins a les dents. Realista, el lector rematava que –ho accepti o no– jo som espanyol, tal com indica el meu passaport.

Bé, és evident que, en termes administratius, fiscals i polítics, jo –igual que tots els ciutadans legals de l’Estat– som espanyol, cosa que jo mateix ja reconeixia en l’esmentat paper, tot i que amb un parell d’imatges –"només ho som per carnet imposat i perpètua garrotada"– una mica primàries o elusives.

Ara bé: si, en un passat no massa llunyà, els aspectes administratius, fiscals i polítics determinaven indefectiblement la nacionalitat efectiva de tot ciutadà que no volgués viure només en el seu redol, perquè solien anar aparellats a uns determinats aspectes lingüístics, socioculturals, sentimentals i simbòlics, avui això ja no és així, gràcies a la benaurada globalització.

En l’Espanya dels anys seixanta, per exemple, quan els viatges eren un luxe que ben pocs es podien permetre, quan el món no estava connectat per la xarxa de les noves tecnologies i quan l’ensenyament d’idiomes estrangers era matèria escolar maldestra o poc usual, un jove catalanista curiós o intrèpid que volgués viure més o menys en plenitud necessàriament havia de resignar-se a allò que tenia més a mà. Que era, bàsicament, espanyol: per assabentar-se del que passava al món, havia de recórrer a la premsa escrita en castellà, que com és lògic ho filtrava tot a través de la seva òptica nacional; per configurar-se una mitologia a la qual admirar i emular, havia d’empassar-se la dels ídols nacionals que l’Estat publicitava (amb clandestines excepcions franceses i anglosaxones); per forjar-se el propi paisatge biogràfic, l’havia de construir amb petits retalls de paisatge espanyol, perquè Espanya era el lloc que millor coneixia...

Ara, això ja no és així. Sense comptar que els de la meva generació hem pogut rebre una educació normal en la nostra pròpia llengua, la qual cosa fou criminalment escamotejada durant dècades a milers de mallorquins, jo ara em puc permetre de no ser espanyol, tant a un nivell lingüístic i sentimental com simbòlic i sociocultural.

També podria ser únicament espanyol, com tants dels meus conciutadans: podria mirar només televisions espanyoles, llegir els llibres i els diaris espanyols, assumir els referents de tota índole amb què cada dia són nacionalment educats els espanyols i etc. Però també puc no ser-ho. Sense que per això –i aquesta és la qüestió important– hagi de sacrificar res.

Som i em sent mallorquí. Estim i conec més París i Zuric que no Sevilla i Burgos. Em diverteixen més Jon Stewart i Jonathan Ross que Buenafuente o el Gran Wyoming. Interpret el món a través de la premsa en català, el Nouvel Observateur, el Time i el New York Times. Admir molts creadors espanyols, però és una admiració igual a la que em desperten molts creadors internacionals.

Si afirm que no som espanyol, per tant, no és una boutade; és un gest de sobirania individual. ¿El passaport? Sí, d’acord: el passaport diu que som espanyol. Però, ¿què és un tros de paper quan estam parlant del cor i del cervell d’un home?