Millor que mai

Però la cosa la duia engavatxada des de feia dies i volia posar-ho en solfa. Si no ho vaig entendre malament, l’altre diassa, el mestre i company G. Frontera donava mitja repassada als pagesos perquè havien substituït ancestrals formes de conreu i havien estat seduïts per donar aigua, molta d’aigua, la qual cosa es tradueix amb el resultat d’una fruita estiuenca aigualosa, insípida, i no sé si també hauria dit inodora. Parlava, en concret, de síndries i de melons. I també de les domàtigues de ramellet.

Anem a pams. Per la meva procedència genètica som un defensor acèrrim dels pagesos. I ho som perquè sobretot jo n’he fuit, de la pagesia. El meu destí natural ho era, ser pagès. I jo, com vaig poder, vaig escapolir-me d’aquesta esclavitud, que no té res de bucòlica, ni de paradisíaca, sobretot, si els teus únics ingressos depenen del que has sembrat i les teves actuacions no són de cap de setmana, que si fa mal temps, t’ho mires arrecerat des de les flames de la xemeneia, sinó que amb un bon sol o una bona ventada has d’aguantar metxa. Ei! Si vols sobreviure i tenir una qualitat de vida consemblant als teus veïns.

Jo, en comptes de revertir les culpes als pagesos, aniria a cercar-les als consumidors. Són ells els que s’han cavat la pròpia tomba i s’han imposat el sisífic càstig d’haver de consumir productes insípids. La gent, més que menjar per la vista, compra per la vista. Per tant, els pagesos mallorquins, que estan sotmesos als processos de globalització, vull dir que reben competència de l’altre cap de món, no els ha quedat altre remei que adaptar-se als gusts dels consumidors i sacrificar el gust a l’estètica. I també als rèdits econònics.

Perquè un altre aspecte que fa comprar o no comprar un producte és el preu. Amb l’economia domèstica no s’hi juga o no hi juguen els consumidors. Un pot fardar d’haver anat una setmana a Nova York, queda bé i només hi vas un pic en la vida. O de dur unes sabates de tal marca, però fardar de menjar unes bones patates o unes bones domàtigues, fa enorgullir algú? No, la gent prefereix pagar un poc menys perquè al cap i a la fi tot acaba allà mateix: a la tassa del vàter.

Així i tot, tampoc no és cert que es mengi tan malament. En Frontera parlava de la gent que coneixia si els melons o les síndries eren bones només sonant-les. Em permetrà l’amic que en dubti una mica, d’aquestes capacitats, i que tot plegat no formi part d’un imaginari personal seu, tan noble i respectable com el que més, però no gaire provat científicament. Amb això de saber sonar les síndries i els melons passa una mica el mateix com amb els quilos de peix que pesquen els afeccionats.

Sempre hi posen una mica de més pa que de formatge. Ara, en aquest aspecte de la qualtiat del menjar, s’ha progressat molt. La ciència aplicada als pagesos també s’ha conegut. Avui en dia, tret dels melons a la seca que fan per la banda de Petra, la majoria de llavors són híbrides i aconsegueixen, matemàticament, els efectes desitjats. Per exemple, hi ha una casta de melons, petitots, que s’assemblen als eriçons, i que se sembren dins l’hivernacle i són primerencs.

No són d’allò més dolços, però la gent, en venir les primeres calors de maig, volen menjar melons i encara que no siguin superiors, en demanen, com demanen anar a la platja, encara que no faci molt de sol. Aquests melons són híbrids, producte de laboratori. No en pots fer llavor. Com tampoc d’uns que vénen un poc més tard, que es diuen Marina. I aquests sí que són dolcíssims.

Tots estan assegurats, no cal sonar-los. Això sí, si la planta no ha estat malalta, no són de segona flor o si s’han collits madurs, que aquesta és un altra. A vegades, no sempre es pot fer, si volen que arribi en bones condicions als hipermercats. Ho poden creure: millor que mai! I No només en melons i síndries… Ho podria argumentar en altres productes. O aplicar la mateixa rigorositat d’anàlisi que s’exigeix als pagesos a altres Camps. Més de dos, en sortirien escaldats!