El retorn dels templers

S’acosta la gran batalla jurídica dels pròxims anys, que no serà pel domini de cap camp petrolier ni pels drets del futbol sinó per la rehabilitació dels templers i la restitució de llur immens patrimoni, valorat en uns 100.000 milions d’euros, de manera que la primera conclusió que trec de la notícia és la conveniència d’apuntar-m’hi, a aquesta associació, antic orde militar, després de cercar l’adreça en el Google o en la guia telefònica. M’hi poso.

La qüestió és que l’Associació Orde Sobirà del Temple de Crist, que es consideren hereus dels templers, ha engegat una demanda contra Benet XVI, com a successor del pontífex que els va dissoldre el 1312, exigint-li la rehabilitació i que se’ls torni aquell sucós patrimoni que, diuen, posseïen aleshores. No sabem si també s’han dirigit contra Nicolas Sarkozy, que podrien considerar hereu del rei francès Felip IV (també rei de Navarra i, dada interessant, comte de Xampanya), que els condemnà, ni podem imaginar la resposta de l’enèrgic polític a la demanda, amb o sense el consell de Carla Bruni. També hi ha el detall que el Gran Priorat (un altre mot interessant) d’Espanya de l’Orde Sobirà i Militar del Temple de Jerusalem, autoconsiderats legítims hereus dels templers originals, s’han negat a donar suport al plet i consideren que estan millor així, dissolts. No és mala idea, perquè a més de la dificultat de mantenir (i guanyar) un judici per una qüestió de fa set segles, hi ha la dificultat de rehabilitar els templers que van ser cremats a la foguera i d’arreglar la tortura a la qual van sotmetre el cap templer Jacques de Molay i altres dirigents, i la desconfiança que provoca una petició com aquesta, ara que els musulmans es queixen perquè els jugadors de l’Inter de Milà duen la creu vermella dels templers a la camiseta i que el tema de Palestina no està per orgues.

A l’espera de les decisions judicials (que poden retardar-se un poquet perquè els jutges de l’Audiència Nacional s’han posat a fer feina sobre el genocidi tibetà, i és fàcil imaginar les dificultats que els hi posaran les autoritats xineses), sobre aquesta reconquesta de la memòria històrica (ni que sigui la memòria friki), el millor que en podem esperar és l’aparició d’una segona part del Pèndol de Foucault que va escriure Umberto Eco, on remataria la qüestió templera aclarint si volen, o no, obtenir el domini del món, com uns nous malalts d’Spectra. A mi, personalment, m’agrada força la llegenda que quan Lluís XVI va ser guillotinat, algú entre el públic va cridar: "Jacques de Molay, has estat venjat!", però en aquests set segles la cosa s’ha complicat i ara hauríem d’esbrinar quin era i és el poder exacte dels templers, i això suposa investigar en els arxius vaticans, que estan, o estaran aviat, en mans del Kiko Arguello de torn. Tot molt complicat. Mentrestant, esperem que ningú no demani la rehabilitació de l’home de Cromanyó. I això de Cromanyó no va amb segones. No cal.