Després de l’afer "turisme jove", quins altres afers vendran a confirmar la sensació general que és una temeritat posar el govern en mans del Partit Popular? Ja són massa coses com per reduir-les a anècdotes, a casos particulars imprevisibles, contra els quals el partit no podia fer res per manca d’indicis de males arts en les persones designades per a feines amb maneig de doblers públics.
Tot plegat s’assembla més a una metodologia. Espanta pensar que haguessin pogut continuar igual quatre o vuit anys més. Ara mateix patim aquella tremolor de quan has tengut un accident i el cotxe ha quedat just a punt de caure en el barranc.
L’estadística de corrupteles del PP és aclaparadora i desmenteix taxativament l’axioma-refugi que tots els polítics són iguals. (Un professor de la UIB, historiador i col·laborador d’aquest diari, solia respondre als alumnes desinteressats en política amb el pretext que tots els políticis són iguals: "No és cert, això: només en conec un que hagi comprat per a la institució que presideix un cementiri privat per salvar el seu patrimoni".
Aquest artista era, és, Joan Fageda: qui li havia de dir, al batle que a tot responia sí-sí-sí, que arribaria a ser posat d’exemple en les aules universitàries. Això es mereix un doctorat honoris causa! En fi, assosseguem-nos.)
Els fets creen un emmirallament de relació orgànica PP-corrupció que el partit no s’esforça massa a esvair. Just el fet que tot el que surt a la llum sigui per obra de la fiscalia anticorrupció ja indica clarament fins a quin punt els "populars" estan disposats a aguantar esquena paret i a no prendre cap iniciativa regeneracionista.
A mesura que sorgeixen casos a la llum, els condemnen amb posat de mirau, i noltros que no sabíem res... L’expressió més afable d’aquesta actitud la devem a l’exbatlessa de Palma Catalina Cirer, en respondre, en plena efervescència del primer cas Rodrigo de Santos, "jo només era sa batlessa, no sa mare".
Mare o madrastra, el PP no ha donat suficients mostres de regeneració com perquè se’l consideri un partit capacitat per a governar-nos. Tècnicament, potser no és gaire més fluix que els altres, però hi ha una qüestió de decència –per no parlar d’ètica ni de moral- que, ara per ara, el manté molt lluny dels estàndards mínims que fan raonable que un partit governi un país o una comunitat. No, perquè no sabem què hi ha en el fons de tot.
Hi ha un pou negre encara no totalment explorat, possiblement inexplorable per ara, i, per més que ens defraudi un cert nombre dels actuals governants, sabem que no són iguals que els altres. O que no són tan iguals. Però, en fi, ni un fervorós militant del PP trobaríeu disposat a deixar la cartera a un d’aquests filibusters que s’han embutxacat doblers resultants dels nostres impostos, és a dir, de la nostra feina.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
"Tots són iguals" és l'ordre de consigna establerta pels qui guarden la cova dels lladres: Com qui diu l'assegurança que paga a quota el menfotisme balear.