La història contemporània dels Jocs Olímpics té una trajectòria desigual i ha deixat forats negres significatius en la memòria de la ciutadania. Si hom recorre a les hemeroteques s’adonarà de l’escàs ressò mediàtic que tenien en la premsa estatal aquells jocs en els quals els esportistes espanyols eren escassament competitius.
De fet, un dels majors èxits del Franquisme va ser recórrer al ‘Contamos contigo’ o ‘lo importante es participar’. L’esport espanyol era un reflex de la mentalitat mesquina, ignorant i de mirada curta dels governants, formats en la filosofia d’educació i descans. El Jocs Olímpics, per afegitó, eren una finestra oberta al món i suposaven el contacte directe amb problemàtiques polítiques i conflictes internacionals, la resolució dels quals tenia encara a casa nostra una solució simplista.
Si mirau alguns llistats de les efemèrides més destacades d’aquells anys olímpics del segle passat, us adonareu que les olímpiades no estaven catalogades entre els quatre o cinc esdeveniments més significatius de l’any. D’aquests anuaris d’època, en vaig consultar un de 1968, en el qual apareixien les noces entre Jacqueline Kennedy amb Onassis i no hi havia cap indici de la celebració de les Olimpíades de Mèxic, fites que havien passat el mateix mes. No interessava perquè la ciutadania no podia canalitzar en l’esport bona part de les seves inquietuds i aspiracions.
La realitat del 2008 és més aviat una altra. El secretari d’Estat, Jaime Lissavetzky, conscient de l’eufòria i de les expectatives que ha generat Beijing 2008, ha recuperat el discurs de l’olimpisme, convençut que bona part dels èxits també són de la democràcia. L’olimpisme és una filosofia de vida, una manera molt específica d’entendre l’esport i una forma concreta de comprendre el paper de l’esport en la convivència, el respecte i la dignitat dels individus i dels pobles.
Ara que podem aspirar a medalles per ventura val la pena recuperar els valors que fan possible aquests èxits; reconèixer l’esport com a mediació i anticipació d’allò que hauria de ser un model de societat perfecta, ordenada i regulada per l’esportivitat. En aquesta conjuntura i en aquest escenari particular, amb la Xina com a epicentre, els esportistes hi tenen una gran responsabilitat, perquè el món espera gestos que ajuden a incrementar la llibertat i compromisos amb aquells pobles i aquells individus als quals han robat injustament els drets. Veurem!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Pere, estic molt d'acord amb la filosofia de l'olimpisme que defenses, però no del tot amb la frase "l'esport anticipació del model de societat perfecta". Ens queda camí per còrrer : encara tenim racisme, exceptuant estrelles estil Etoo, molts nins magrebis no tenen lloc als equips mallorquins. Encara tenim clasisme: els esports individuals i cars prevaleixen sobre els comunitaris , ex. tenim un Nadal, però no tenim l'equip Mallorca amb majoria de mallorquins. Encara hi ha massa violència en l'esport. Per tant la violència, la segregació de classes i el racisme no són pilars d'una societat de futur. A continuar avançant s'ha dit !!!
qui pot aspirar a medalles? Espanya, no Catalunya! Parles com a espanyol, és clar!
Me sent d'un altra planeta. Avorreixo hipocresia i tant d'aparat postís. Un infant salvat del terratrèmol, és commovedor de veure, m'ha dut no obstant a la memòria aquell director d'escola a qui les autoritats xineses represaliaren per haver mostrat al món quants d'infants han quedat sense escola, destruïdes pel seisme.