8 d'agost: el mapa de Jaume I

Imaginem per un instant que un individu es mira davant el mirall, com fa cada matí. S’observa, però no arriba a saber qui és. No coneix l’individu que veu al mirall, que és ell mateix. No es reconeix. Llavors arriba un altre individu i li tiu: "tu ets Tal". I se’l creu. Cap problema. No sabia qui era. Això li produïa una certa perplexitat, i li ha arribat una ajuda externa que li ha obert les portes de la llum. Ara ja sap que és Tal. Es reconeix en el nom que li ha donat un altre. Es mira a si mateix davant el mirall i creu que ja es reconeix. La perplexitat disminueix i l’estat psicològic millora considerablement.

En certa manera, als Països Catalans ens ha estat passant això mateix des que vàrem perdre els últims vestigis de poder propi, a l’any 1714. No dic el 1715, perquè la clau de tot plegat va ser la caiguda de Barcelona, on gent de les Balears i gent del Regne de València defensaven, juntament amb els barcelonins, la capital de la Nació. Des de llavors, el procés de desnacionalització (i de renacionalització en una altra nació) va ser, a nivell col·lectiu, del tipus que suposàvem a l’individu posant com a exemple al principi d’aquest paper.

Al cap dels segles, malgrat que continuam mantenint els trets d’identitat del cos original (parlam el català com a llengua comuna, compartim trets culturals, etc), no ens hi veim, i hem substituït la identitat ja desconeguda per una de nova. Ara som, a l’espera de poder arribar a ser ciutadans d’Europa, ciutadans espanyols. Tenim amnèsia i hem oblidat, per començar, que abans ens varen amputar un petit tros de país, allà, al nord, a l’altre costat del Pirineu. I tenim també amnèsia sobre el que es va perdre el 1714 i, per tant, què caldria restituir, què hauria de ser –adaptada al segle XXI– una autèntica "devolució" per part de l’Estat espanyol.

El segon tret que hem esmentat és l’amnèsia. Ja ens hi hem referit. L’amnèsia consisteix a esborrar tot record. Ara fa vuit-cents anys que el rei Jaume I (l’Alt Rei En Jaume, fins i tot pels republicans) va néixer. Ell va forjar els límits del que avui és la nostra nació.

Aquella Marca Hispànica que ocupava només el nord del Principat es va expandir vers la Catalunya Nova, que primer fou Lleida i Tarragona, després Tortosa i Morella i, encara més endavant, el Regne de Mallorques i el Regne de València. Eivissa i Formentera en feren part l’any 1235, i com diu la cançó d’Aires Formenterencs, amb lletra de Santi Colomar: "que va ser un vuit d’agost / en què tot va començar". Durant el regnat del Conqueridor es va dibuixar el mapa. Catalunya tota sencera, i les Illes (Menorca no en feia part directa, però el xeic de l’illa ja s’havia posat sota aixopluc de les armes catalanoaragoneses), i el Regne de València eren, com deia el nostre Ramon Muntaner, com la mata de jonc, si es mantenien unides.

Però després de 1714 vengué l’amnèsia. Tota la política dels nostres a temporades adversaris, d’altres directament enemics, va consistir a fer-nos amnèsics, sense capacitat d’autoreconeixement i mesells. Covards i rancuniosos també, per afegitó al cúmol des desgràcies.

I vet-vos aquí que ara un compatriota nostre, un català que sospit que no s’hi acaba d’autoreconèixer, un al·lot de les comarques del sud, de la marca del Regne, de la Catalunya Tropical, del continent més vesí d’Eivissa i Formentera, en Pedro Solbes, lo Peret, va i ens torna a dibuixar el mapa… des de la trinxera contrària!

No podent contenir més les demandes de publicació de les balances fiscals, finalment, el ministre d’Economia es veu impel·lit a publicar-les, i surt, diàfan, claríssim, llampant com ell tot sol, el mapa dels Països Catalans. És el mapa de tres anomenades "comunitats autònomes" (calla, un Tal, que ara ja no m’enganyes!) que paguen a l’Estat molt més del que l’Estat hi inverteix. És el mapa de la mal anomenada solidaritat (perquè no és voluntària, ni té límits, ni la controla qui l’exerceix), de la fiscalitat irracional, del domini polític inacceptable. És, en definitiva, el mapa de l’abús.

Però també –gràcies, Peret!– és el mapa de la nostra pàtria. Certament, hi manca la Franja de Ponent, i la Catalunya del Nord, amputada amb el Tractat dels Pirineus. Però hi apareixen clarament les illes Balears (les úniques d’Europa que paguen més a l’Estat del que en reben en forma d’inversions), el País Valencià (o Regne de València, en terminologia historicista) i Catalunya. Qui ho havia de dir, que el 8 d’agost de 2008 estaria marcat per un homenatge de Pedro Solbes a Jaume I en el vuit-centsè aniversari del seu naixement. Del de Jaume I, vull dir.