El racó paradisíac i la golondrina

Diré a quin, a risc de fer-ne promoció: vaig anar fins al Coll Baix, una franja de platja de pedretes entre la mar oberta i les partes verticals que cauen dels puigs de la península de la Victòria, a Alcúdia.

Durant una estona, vàrem viure en una postal: una mar tranquil·la, aigües color turquesa, el sol amable de les sis del cavespre, un grapadet de barques i alguns banyistes que havien arribat a la cala després de mitja hora bona d’excursió i que, més encara que els afortunats que hi havíem pogut anar per la mar, es mereixien aquell tast de beatitud daurada. Llavors va arribar la golondrina.

Ja sent algunes protestes: que si vull defensar uns privilegis, que si hem de poder oferir els nostres millors escenaris naturals als turistes, que si vivim d’aquests negocis. No es tracta d’això. No m’hauria indignat, ni estaria ara escrivint aquest article, si hagués estat una visita respectuosa i silenciosa. No ho va ser, però. Ni de molt.

L’arribada de la barca de turistes ja es va anunciar per la banda sonora que acompanyava la seva aparició en escena. La meva ignorància musical m’impedeix dir-vos si era heavy metal, house o màquina total, però us puc dir que gairebé no tenia altra melodia que un compulsiu i insofrible martelleig metàl·lic. El volum va anar augmentant a mesura que la golondrina duia cap a la platja la seva càrrega multitudinària (la densitat de turistes per pam quadrat de la coberta de l’embarcació era de rècord mundial).

Una vegada va haver fondejat a escassíssims (i antireglamentaríssims) metres de la costa, tots els que érem a la platja vàrem poder gaudir gratuïtament de la música, exactament igual que si ens trobàssim a la pista d’una discoteca a les quatre de la matinada. Els espectaculars espadats que tanquen el Coll Baix feien de caixa de ressonància, de manera que les barques o els excursionistes que es trobaven a un quilòmetre de la festa eren també víctimes de l’agressió sonora.

Definitivament trencat l’encant de l’excursió marítima, em vaig estimar més acostar-me a la golondrina a documentar el comportament d’aquest grup de populós ramat de primats suposadament superiors. Per la coberta de la golondrina corrien tassons de plàstic amb un important contingut alcohòlic. En tenc algun, com a prova que no tots acaben a les bosses de fems que, ecològicament, l’embarcació té preparades amb aquest fi.

La party on the beach es va perllongar per un temps no inferior a la mitja hora. La platja del Coll Baix, sense la golondrina, va tornar a quedar en pau, però ja ningú no ens podia llevar dels llavis el gust de paradís corromput.

Ho hauria de saber, però ara mateix no puc detallar quina instància institucional ho permet i no ho hauria de permetre, o qui és que ho podria impedir. Però ho esbrinaré i demanaré que s’hi faci alguna cosa. Tenim dret a veure a Mallorca les ombres del Jardí, fins i tot a corrompre-les una mica amb la nostra presència, sempre que ho facem de manera moderada i respectuosa.