De què riuríem els humans?

No cal ser gaire doctor, ni honoris causa, per poder enumerar algunes accions humanes que són, en els sentit més literal del terme, més velles que el pastar. És clar que la cosa no té gaire mèrit perquè fan referència a accions motores o fisiològiques, entre les quals es troben –per dir-ho en fi– les deflagracions intestinals. El que sí ens han aclarit els científics, per a ser més precisos els britànics de la universitat de Wolverhampton, és que aquestes ventositats sonores i odores, i totes les cosines germanes agrupades en el ram de l’escatologia fan riure des de temps immemorials. El primer acudit de la història que han pogut datar (2.000 anys més vell que Jesucrist) fa referència a aquesta temàtica. Encara ara en reim, d’aquesta temàtica. I es veu que ha estat així al llarg de la història. Uns dels passatges més divertits d’Anselm Turmeda fan referència als costums que hom ha de tenir a l’hora d’entaular-se. En aquest manual d’instruccions que el frare ens dóna hi ha explicitats les maneres d’esquivar els efectes secundaris –l’empegueïment, l’escarni, que no l’olor– que poden tenir aquestes ventositats fetes a la taula. També record que una de les cançons infantils de rotlada que més gràcia em feien i amb què he vist riure més els al·lots petits era aquella que començava així: "bufeta calenteta, del pa torrat...", sortilegi dit expressament per aclarir qui dels quals havia deixat anar la incontinència. És a dir, que les persones, des de fa moltíssims d’anys, potser des que tenen ús de raó, reim de les mateixes coses, però dites de manera diferent. Aquest fet podria explicar perfectament la diferència entre substància i accident o donar peu a un treball d’investigació de títol consemblant: substància i accident a través de l’escatologia. Però som a l’estiu i la canícula no és la millor aliada de l’erudició ni jo la persona adequada.

De totes maneres, això que ens ha fet riure tant al llarg de la història és un problema. No només un problema particular d’aquell que puja a un ascensor i es troba, en la solitud nimbada, amb les flaires d’algú que s’hi ha esplaiat a gust. És un problema col·lectiu, i no perquè el fet de l’ascensor el puguem traslladar a un transport públic o a un local tancat. No, no em referesc a aquest tipus de problema. Si no a un altre d’una dimensió molt més seriosa. M’explicaré. L’altre dia vaig anar a la consulta de la meva metgessa i per entretenir-me un poc vaig agafar una revista. Les del cor, que són les que més m’agraden en aquestes ocasions, vaig haver de desestimar-les perquè sempre les té més endarrerides. Vaig agafar una revista ecologista, no sé si d’un cert prestigi, però pens que sí. El primer article anava sobre les vaques, sobre la producció de llet i de carn. No crec que sigui la literatura més adequada per a un consultori mèdic perquè la lectura d’aquest article, on es ponderaven tots els efectes negatius, per a la salut, del consum quotidià de productes derivats de la vaca, feia emmalaltir la gent, sobretot si tenen un puntet d’aprensivitat com el que jo tenc. Però no només era això, sinó que a més es feia ressò dels efectes devastadors que té per a la globalitat del planeta –consum d’aigua de la vaca, territori, farratges, etc.– la ingestió d’un miserable quilo de carn. Però si tots aquests paràmetres mefistotèlics no eren prou substanciosos per fer-te desistir de ser carnívor i passar-te al regne dels vegetarians –on tot és salut i les verdures es fan sense aigua, etc., etc.– encara n’hi van afegir un altre d’esfereïdor: les vaques fan, com els humans, pets i amollen a l’atmosfera una quantitat de gasos que contribueixen a l’efecte hivernacle. Amb la qual cosa, vaig deduir, la comunitat científica té un altre repte: inventar alguna mutació genètica, o una vacuna, que ens permeti viure, si més no a la fauna, sense aquesta mena de deflagracions desagradables i alhora tan pernicioses. Un repte tan important com popularitzar el cotxe que no consumeixi derivats del petroli. Però, i si fos així i la subministraven també a les persones, de què riuríem els humans? No hauríem exterminat un patrimoni col·lectiu? Però a vegades sembla que certs patrimonis culturals –i sobretot lingüístics– són menys importants que els gasos ventrals d’una vaca.

Escriptor