Pensava en la disbauxa de les paraules, però qui els canvia el significat en excés, qui en té por i qui les usa de manera immoderada són els parlants. Nosaltres mateixos hem fet un ús inadequat dels mots en moltíssimes ocasions, i aquí hi vendria bé la cita bíblica de qui digui que no ho ha fet mai que tiri la primera pedra... allà on vulgui, per exemple, a la mar, quan no hi hagi ningú a prop.
La disbauxa es pot convertir en bauxa o en festa, que pot ser una de tantes i, a vegades, festa major, quan usam eufemismes, com aquell del ministre d’Economia o del president del Govern espanyol, quan diuen que patim un "ajustament de l’economia a la desfavorable conjuntura energeticopetroliera", en lloc de dir la més gran crisi econòmica després de 1929; o parlen de "desacceleració de l’economia i dels nivells de benestar adquirits", quan haurien de parlar fredament de recessió econòmica. Aquesta festa d’uns parlants és previsible i tots hem inventat eufemismes, quan hem volgut endolcir una mentida o no hem sabut per on sortir davant qualsevol atzucac en el qual ens hem trobat sense voler.
La vertadera disbauxa existeix quan es posen les paraules al servei del pensament per anar consolidant un engany, per anar creant una realitat desitjada. És el cas de la formació d’Espanya, a la qual hi queden inclosos uns territoris de bon grat i uns altres, per la força. Després, tot això s’ha d’anar consolidant dins el cap dels pobladors dels territoris annexionats, perquè ni tan sols la gent conscienciada es pugui escapar de les contradiccions que li proporciona aquesta orgia del llenguatge, que es presenta d’una manera formal i com si fos una persona vestida de frac i disposada a assistir a un concert d’òpera. Anem a posar exemples: es parteix de la unitat de destí, de l’única bandera (encara que ens l’hagin copiada), de l’única llengua (la resta són dialectes o les altres), de l’única Constitució, de l’únic rei, de l’únic president, de l’únic Congrés, de l’únic Senat, etc. I la pell de brau, les illes adjacents i les places africanes (vull dir, europees). Un centre i uns voltants primigenis; la resta són províncies i perifèria. Uns parlants es diverteixen amb les paraules, d’altres només les aprenen. Arriba la paraula "nació" (una, gran i lliure; avui, igual) i la definició del diccionari actual: Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat. Aquesta definició que ens permet ser una nació, i si volem, un estat, ens és presa, ja que se’ns converteix en província (molts d’impresos encara ho ressalten) o en comunitat autònoma (petita propina per conformar els més inquiets). Si vius a la nació catalana dins l’Estat espanyol, has de tenir en compte que el llenguatge es diverteix en la teva contra, perquè si tens problemes has de cridar la policia "nacional", quan hauria de ser la policia "estatal", igual que als EUA, existeix la policia "federal", al costat de les locals. Si aprens a dir policia estatal, després et trobaràs que tots els esports tenen una selecció nacional, que clar, no és la de la teva nació, perquè a la teva nació li han prohibit que en tengui, no fos cas que es començàs l’edifici per aquí. Per tant, les seleccions de l’Estat haurien de ser o les hem d’anomenar com a seleccions estatals. Quan no circulam per autopistes, autovies, ni carreteres secundàries, ens fan transitar per carreteres nacionals; doncs, no, ho hem de fer per carreteres estatals. I així successivament. Si creim que vivim en una nació, la formada pels Països Catalans, hem de lluitar contra la disbauxa d’uns parlants i els hem d’ensenyar que només s’utilitzarà la paraula nació quan es refereixi al nostre país, i si ells volen utilitzar aquesta paraula, que ho facin, però que vagin aprenent que es refereixen al seu territori. Si volen disbauxa, nosaltres, no. Vigilau la semàntica! Som-hi!
Pedagog
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
La tergiversació del llenguatge és també l'arma que utilitza l'enemic per confondre els qui no volen fer l'esforç de pensar i esbrinar el significat de les paraules. A la França ocupada pels nazis, quan ja s'esdevenia com un fet segur que les forces aliades invadirien el país, Philippe Henriot, nomenat ministre d'informació i propagnda del govern col·laboracionista del mariscal Petain emetia per Ràdio París discursos de patriotisme: "-Per què? -deia Henriot- aquells que troben intolerable l'ocupació del seu país per un adversari que els ha vençut, troben reconfortant la invasió del seu Imperi per pobles que els havien promés d'ajudar-los i es limiten a explotar-los?... "Pateixo com tots els vençuts per la desfeta. Però al menys, per trista que sigui la prova és, desgraciadament, el que és normal. Però que accepteu d'un pretès amic allò que el vencedor no us ha mai imposat, no us fa sentir una mica incòmodes?" No hi trobau certa semblança amb el discurs d'aquells mallorquins que reneguen del català? http://technorati.com/videos/youtube.com%2Fwatch%3Fv%3Dd0anVsmLTsA
Per què tenc la sensació que els articles de Lladonet ja els he llegit fa 20 o 30 anys? És necessari, encara, predicar damunt coses tan bàsiques? Sigui com sigui, per l´allau de comentaris, sembla que al personal li agrada recrear-se en els temes de sempre, tot encastellant-se en el petit catecisme nacional de cadascú (com més versions del mateix catecisme bàsic, millor), i a barallar-nos entre nosaltres, mentre l´enemic (aquest sí que no té versions: és l´etern, el de sempre) bava de plaer davant l´espectacle...
Clar que ja hem perdut la diferència entre nació i estat si la darrera vegada que es va proclamar la independència de catalunya 3 anys després va entrar l'amon Franco, posteriorment la independència a fer punyetes i ningú pus a tornat a mencionar-la, però clar ara surt el senyor ibarretxe amb " una propuesta inconstitucional que atenta contra el estado i todos los españoles y contra sus derechos" quan és el propi govern qui atenta contra els propis ciutadans. però que passaria si un bon dia a Balears, Galicia, Euskadi, Navarra, Catalunya i València proclamassin a l'hora i a l'unisó l'independència. doncs jo vos ho diré l'estat espanyol perdria 17 milions d'habitants i més del 50% del seu PIB, en resum que es quedaria al tercer món i inmediatament al dia mateix es fotria l'exèrcit a pegar trons a tots esl territoris re anexió, però s'ha de confiar amb la conciència nacional i que els seperats lluitasim com un de sol contra l'invasor. per això és necessari adonar-se que l'unica que fa passos és Euskadi, perquè la govern els nacionalistes. Doncs el que hauria de passar són 12 anys de governs nacionalistes a les nostres comunitats per tal de que la gent que ja ha perdut el concepte de nació el recuperi que la senti com a pròpia i que ha arribat el moment es pugui manifestar en estat, però ja ho advertesc, Escòcia es seperarà del regne unit i no passarà res, es seperarà Valònia de Bèlgica i no passarà res, s'ha separat kosovo i ja veim però quan ens toqui a nosaltres haurem de donar molta sang i sobre tot tenir un Primo sumsol o rus o americà que t'ajudi.
¡No tenemos porque hablar catalán!: Aquesta és la coneguda frase que constitueix l'excusa perfecte dels qui creuen que el castellà continua sent "la lengua imperial". Passa, però, que l'Imperi es va acabar amb la pèrdua de Cuba i les Filipines, fa ja 110 anys. I que a les Balears vivim al segle XXI, i estem en contacte amb tot el món. Visc a Palma des de fa 35 anys i em sent a casa. M'he tret el Català D als 72 anys i passo de l'estupidesa humana.
Més aviat jo diria que cada dia es parla menys, que es diuen menys mots i expressions seculars. Anem vers una síntesi de la comunicació, una pobresa lèxica i una mandra espantosa fa que les connexions neuronals disminueixin per manca d'activitat. Els qui som una mica grandets recordem mots, dites, màximes de sapiència, que han desaparegut del mapa lingüístic. Massa contacte amb les màquines i massa poc amb les persones.
Sàpiguen petits i grans, i me'n fot si algú s'emprenya, que sols hi ha una senyera de països catalans.
Xisca reina que no dius res avui estic sobtat de tant de silenci per part teva ehhhhhhh , venga venga animat que ja keda menys per res.
Una altra vegada ens sorprèn en Joan amb un d'aquells articles que et fan anar des del superficial del tema (i que es pot parlar per tant en qualsevol grup d'amics) fins a les profunditats oceàniques del joc de paraules que convenç, que fa trontollar els qui es pensen que utilitzen la raó, i que ens fa aprendre als qui, com jo, en aquest grup d'amics, no volem quedar-nos al nivell més futboler de la discussió. Gràcies, i enhorabona!
Oleeeeeeee oleeeeeeeeeeeeeeeeeee olaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa Xisca ra ra ra, hahahahha ahhhhhhhhhhhhhhh tot junt un orgasme ple serà.
Si la bandera alçam, i la disbauxa disparam, pareixerà que en aquesta terra, res mai no hi ha mancat, sempre tant tant diferents, la quatribarrada és, que la nació existeix, per molts pardals que ho vulguin amagar.