Cal·ligrafies vegetals de Francesc Florit

Igual que algú sublim va voler assaltar el Cel, igual que els enemics assalten les murades com l’enamorat malda d’assaltar el cor de l’amiga..., després d’escoltar el president Rodríguez Zapatero a mi també m’assalta un dubte: hi pot haver un llenguatge sense pensament? O bé: pot haver-hi un pensament sense llenguatge? M’ho demanava tot contemplant unes pintures de Francesc Florit Nin (Ciutadella, 1961) a la Galeria Vidrart, del ciutadellenc carrer del Roser. Cal·ligrafies vegetals es diu l’exposició que recull la feina feta durant els dos darrers anys per aquest reconegut artista.

Els mots recorren un espai curt i s’esborren tot d’una mentre que l’escriptura viatja a través del temps i de l’espai, i tanmateix només la paraula és viva i l’escriptura no ho és sense ella. Primer fou la paraula, el Verb creador, i és aquest el que vivifica l’escriptura. La bellesa del traçat que la mà dibuixa en escriure els signes convencionals amb què feim perdurables els missatges lingüístics es diu cal·ligrafia. Si les grafies no responguessin a un criteri de bellesa, ja no s’haurien de dir així. Amb tot, la lletra mostra, segons els experts grafòlegs, la identitat de qui escriu. Poca broma, doncs, amb les signatures. Ara, just per uns traços malgirbats que se sap si posen A.J. o simplement 18, s’està qüestionant l’autoria d’El Coloso, una obra atribuïda a Goya.

He romàs una bona estona mirant una minisèrie de quadres de l’exposició. De format apaïsat, presenten un fons de signes grafiats per alguna mà escrividora; uns signes ja il·legibles, que el temps ha fet esborradissos, com allò saborós esdevé estantís o podrit. I pens en un vers d’Eugénio de Andrade: "sent sobre les paraules caure la pluja". Els signes humans, tan poderosos de vegades en llur transcendència, s’esvaeixen prest o tard, la tinta es destiny, el suport es banya i s’arruga: paper mullat que invalida el dicteri "cantin papers i mentin barbes". Papers banyats: estatuts, promeses electorals, juraments de fidelitat, paraules d’amor, publicació de balances fiscals, Son Espases, reducció de gasos contaminants per venedors de fum...

Llavors, quan passen setmanes, mesos, anys, el sol dels dies i l’ombra humida de les nits hi superposen una fina pàtina damunt la qual la matèria diposita la veritat de la seva escriptura vegetal: carreranys que marquen el pas dels cucs per la fusta resseca, humilíssims fongs fent taques de rovell, descomposició de les fulles descobrint l’ordit o enteixinat que feia lleugera i flexible llur insignificança.

Tot ho observa Francesc Florit i testifica amb les seves creacions la tasca silent, lentíssima, però implacable, d’un món natural –i per tant, viu– que sembla no tenir moviment, però que mai no està en posa. Així és com filaments, textures vegetals van imposant la seua veritat pregona a cartes comercials, contractes, testaments, poemes, lletres de canvi o lletres de batalla...; a les dèries humanes que expressa un alfabet de signes arbitraris, efímers, parcials, limitats en qualsevol de les llengües diverses del món. L’escriptura natural, feta de petges significatives d’una constant evolució, és, en canvi, universal i gloriosa en la seva inexorabilitat. La mort deu ser un poc aixuixí: un esborrar-se la figura que ens hem anat creant mentre hem viscut, alliberar-se de les nostres màscares (les que els actors del teatre clàssic es feien "per sonare", per fer-se sentir, i d’aquí ve la paraula "persona").

Potser ja ho he entès, allò d’en Zapatero. Pensament i acció no són sense que se’ls verbalitzi. Ara bé, pensaments i actes humans són tan evanescents com, per dir cosa, els pactes politics, els idearis dels partits en el govern o les promeses presidencials. Hi ha una realitat superior que fa i desfà i que Francesc Florit situa en les històries naturals, de major consistència que les històries d’ homes, més tost ridícules.