bruma
  • Màx: 15°
  • Mín:

Llorenç Bisbal a Mèxic (1908)

Ara fa un poc més de cent anys, apareixia en el setmanari El Obrero Balear un interessant article del dirigent obrerista Llorenç Bisbal titulat "New York ¿pertenece a un estado republicano?", en el qual explicava les seves desventures com a membre d’una "expedición zapateril de mallorquines que vamos a México".

Aquest article, així com un altre del mateix Bisbal sobre la societat mexicana han estat localitzats pel jove historiador Josep Tomàs Ramis Salamanca, autor d’un excel·lent treball sobre "L’emigració balear a Amèrica segons la premsa socialista: El Obrero Balear (1906-1908)". En l’esmentat article, Bisbal, ell mateix sabater com és ben sabut, indica que s’ha vist obligat a emigrar a causa de la "torpeza e imbecilidad de nuestra burguesía" i la ineficàcia dels governs.

Com ja havia explicat en una sèrie d’articles sobre la indústria del calçat de Mallorca i Menorca, l’augment de la competència en els importants mercats de Cuba i Puerto Rico arran de la derrota espanyola del 1898 havia estat encarada mitjançant el retorn generalitzat al treball domèstic i la feina a escarada. No s’havien introduït millores en els sistemes de producció, de manera que les sabates mallorquines només eren competitives gràcies als baixos sous, una autèntica constant de la història de Mallorca que cobraven els treballadors.

Sempre segons Bisbal, el sabater mallorquí feia feina a escarada tot el dia i part de la nit, amb jornades de 14, 15, 16 i fins a 18 hores, en ocasions amb l’ajut de qualque fill o de la dona. Tot i que, en determinats casos, es podien fer alguns doblers amb aquest sistema, era a costa d’un terrible desgast físic i, sovint, d’introduir modificacions fraudulentes en el calçat. En canvi, per exemple a les fàbriques franceses es treballava 9 o 10 hores diàries i es pagava el doble que a Mallorca.

No és estrany que els sabaters, en els primers anys del segle XX, emigrassin sobretot a Buenos Aires, Cuba i França. Segons Bisbal, en només un any i mig havien embarcat un parell de centenars de sabaters de Palma i Alaró, i sols a Marsella, n’hi residien 150. I encara n’haurien emigrat més si els passatges dels vaixells fossin més barats o gratuïts.

Tornant a Llorenç Bisbal, en el primer dels articles publicat en el setmanari socialista mallorquí, recomanava que els emigrants a Amèrica no seguissin la ruta del nord, "pues es una travesía malísima donde nunca cesa el mal tiempo". A més, en arribar a Nova York es va prohibir que els passatgers de tercera, que així mateix havien pagat 251 pessetes per anar de Palma a Veracruz, que desembarcassin, de manera que varen haver d’assaborir "la gloria y la igualdad republicana mediante el olfato que ya es lo bastante para los que ocupan un lugar de cerdo en el vapor durante toda la travesía".

Així doncs, els treballadors no poden confiar gens ni mica en les repúbliques burgeses, i sempre segons Bisbal, només la implantació de les repúbliques socialistes permetrà abolir l’explotació dels obrers i les classes socials. Aquesta decepció davant els règims republicans encara es va incrementar més en arribar a Mèxic, com va explicar a l’article "Calamidades mexicanas", publicat a El Obrero Balear el desembre del 1908.

En aquella època, encara que Mèxic era un règim teòricament republicà i federal, dirigia el país una petita oligarquia de terratinents, comerciants i intel·lectuals encapçalats pel molt autoritari president Porfirio Díaz. El seu objectiu era desenvolupar Mèxic afavorint les grans empreses, els latifundis, la mineria, les inversions estrangeres i, en menor mesura, la immigració europea.

Segons Bisbal, des del punt de vista de les llibertats, la monarquia espanyola, malgrat totes les seves limitacions, era preferible a la República Mexicana. En el país asteca els dirigents obreristes sovint eren empresonats o deportats a llunyanes illes, les vagues eren dissoltes a tirs per l’Exèrcit federal i tota la premsa estava ben emmordassada. L’única llibertat que de veres tenien els mexicans era la d’engatar-se amb pulque, que era la perdició del poble mexicà, fins al punt que sempre hi havia homes i dones completament gats enmig del carrer.

A més a més, el govern i els capitalistes mexicans consideraven "al obrero mexicano un simple perro al lado del trabajador extranjero". En aquells anys, Mèxic experimentà un important creixement econòmic i acollí un petit flux migratori, en el qual no mancaren, com veurem la propera setmana, un cert nombre de ciutadans mallorquins.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.