algo de nubes
  • Màx: 20.6°
  • Mín: 12.63°
15°

Moixots i ratolins

Les cases de poble d’un temps, i encara ara ben sovint, eren grans i amb molts de racons, la qual cosa propiciava amagatalls per els ratolins i alguna rata de bona mida també. Mon pare, quan detectava qualque rosegador d’aquests que traspassava el llindar dels seus límits territorials i alimentaris naturals, o sigui el galliner i les restes del dinar i sopar que compartien amb les gallines i les ànneres, quan trobava cagallons clarament identificats on ell trobava que no tocava, devers el rebost o pels voltants de la perxa del porquim per exemple, resolt i fora dubtes parava la ratera.

Pensava que no estava d’allò millor compartir amb segons qui segons quines estances i viandes. Com que era fuster d’ofici i justet benefici, s’havia fabricat una ratera ben efectiva, la record perfectament perquè la tècnica d’aleshores no s’ha fet molt enfora de l’actual, essencialment era un caixó de fusta obert pels dos extrems, un del quals anava cobert per una reixeta així mateix espessa i a l’altre costat, una porta corredissa verticalment, consistent i pesada a bastament com per caure pel seu pes amb rapidesa, que anava travada amb un cordillet a la punta d’una "T".

A l’altra punta, lleugerament travada a un ganxo de fil de ferro que derivava a l’interior de la ratera i a l’extrem del qual es col·locava l’esca, quasi sempre un trosset de xulla rància un poc socarrada amb un misto a darrera hora, per tal de fer-la més aromàtica i enamoradissa. Era per un incert que no la glapís el mateix vespre.

Després venia allò que quedà imprès, gravat a foc dins els sediments de la meva memòria d’infant pucer: el meu progenitor agafava la ratera tancada i amb la caça dins presonera i retgirada, començava a cridar les moixes de la casa, que quasi sempre solien ser dues o tres per això mateix, per mantenir a retxa els rosegadors, i cadascú a ca seva. Sempre femelles, mirin quines coses. Després he sabut que era perquè les femelles són més geloses de la menja que no els mascles, i no solament en aquests animalons de lloriguera, escoltin els que els dic. Em referia a les lleones, no siguin malpensats. Als felins em referia. I mon pare: Moixetes, moixetes, pssst, pssst, pssst, moixetes! I quan compareixien coa enreveixinada, que ho feien aviat tot intuint l’àpat, mon pare amb les dues mans agafava la ratera i la sacsava amunt i avall amb molta força, violentament, per tal que l’animaló presoner s’entabanàs una mica, cosa que facilitava que, quan des de l’aire mateix l’amollava, gairebé no arribava en terra, les moixes l’engospaven al vol, i la més llesta, una de bona mida i color de Sant Francesc que en deim, grisa retxada, tigrada de més obscur, se la feia seva amb una bona estreta de barram. Iiiiiihhh! Encara em fa mal al corc de l’orella sentir el xiscle d’agonia de l’animaló dins les barres del felí.

També succeïa alguna vegada que, o perquè les moixes anaven sadolles, o perquè tenien un sobrant de juguera, per pur sadisme, o vagin a saber per quines cinc-centes, jugaven una bona estona amb el ratolí aterrit i indefens abans de fotre-li la clavada definitiva, fent-lo redolar pel trespol com si fos un cabdell de fil inanimat, passant-se’l una a l’altra a galtades, literalment. Era un espectacle terrible, innecessari i cruel.

Això dels ratolins sacsats dins ratera i després amollats als depredadors, massacrats amb exagerada brutalitat i força, prepotència sense límits, tot d’una m’ha fet pensar amb els gitanos d’en Berlusconi, els immigrants de Sud-àfrica, el Tibet que rep i resa, Palestina, de lloguer dins casa pròpia i llenya al mico... Amb una paraula, vostès ja em coneixen.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.