Fidel a la seva cita, ha arribat l’informe anual sobre les emissions espanyoles de gasos hivernacle, que elabora José Santamarta, director de l’edició en castellà de la revista WorldWatch, i que publica Comissions Obreres. El titular és que les emissions, com sempre, pugen. Les emissions pugen: un missatge de tres paraules que convé assimilar i difondre, i que per ell tot sol desmunta la imatge, acuradament construïda, de Rodríguez Zapatero com a líder compromès amb la protecció del clima.
El Protocol de Kyoto va ser extraordinàriament generós amb Espanya. Mentre que per al conjunt de la Unió Europea fixava que les emissions de gasos hivernacle havien de reduir-se en un 8% (respecte del nivell de referència, el de l’any 1990, i amb l’any 2012 com a horitzó), Espanya aconseguia poder pujar les seves emissions en un 15%. Vàrem ser el país industrialitzat amb què el Protocol va resultar més permissiu, cosa que no ha estat obstacle perquè també haguem estat, després, el país industrialitzat que l’ha incomplert de manera més contumaç. L’any 1997 ja havíem superat el 15% d’augment respecte de 1990 i, des de llavors, la progressió ha estat imparable. Fins a situar-se, aquest passat 2007, en un 52%. Pensar que ens puguem situar en un 15% d’aquí al 2012 és fer literatura fantàstica: el tren de Kyoto està més que perdut.
Aquest 52% d’augment d’emissions de gasos hivernacle és el balanç del govern Zapatero, i equival a un clamorós suspens en l’assignatura de Kyoto. Convé recordar-ho, perquè el president va aprofitar el petit descens de les emissions que s’havia produït l’any 2006 per publicitar el seu govern com el primer que aconseguia reduir-les. Les coses, malauradament, han tornat on eren, i el 2007 ens torna a obsequiar no només amb una pujada, sinó amb un nou record històric. Emetem més diòxid de carboni, i més dels altres gasos que ens escalfen la casa comuna, que mai.
No és probable que el govern millori de manera substancial. Eliminada Cristina Narbona, la ministra de més sensibilitat ambiental del gabinet, i refermada al seu càrrec Magdalena Àlvarez, reina de l’asfalt i l’alta velocitat, Zapatero podrà continuar amb les proclamacions retòriques de compromís amb la protecció del clima mentre segueix valorant la modernitat en funció dels quilòmetres d’autopista construïts. La vuitena economia del món, que ha aconseguit el sorpasso a Itàlia en renda per càpita, i que se situa en l’avantguarda mundial de les llibertats civils, continua més lluny que mai de la modernitat ecològica. Per fer-ho encara més greu, un dels autors de l’informe ha denunciat els intents del govern per obstaculitzar la publicació d’aquestes dades: dret a la informació ambiental, se’n diu, i també hauria de ser una conquesta del segle XXI.
Tot això succeeix en una regió del món en què els efectes del canvi climàtic són potencialment devastadors. Els diferents informes de l’IPCC (l’organisme científic consultiu de Nacions Unides en matèria de canvi climàtic) descriuren la regió mediterrània com una àrea especialment vulnerable que pot patir estius llargs i tòrrids, augment del nivell de la mar i major incidència de fenòmens climàtics extrems, per fer un resum d’un inventari de calamitats que és molt més extens.
I una nota final: en aquestes estadístiques, Balears sol situar-se com a líder estatal d’emissions. L’informe desagregat per comunitats autònomes arriba més endavant, però no és difícil fer-ne un avanç: som els primers contribuïdors al canvi climàtic del país industrialitzat que de manera més flagrant es passa Kyoto pel folre.
