Mbalax, simplificació i ketchup

Baobab és el nom d’una orquestra senegalesa amb una història de dissolucions i represes. És bastant coneguda entre el públic europeu que va en cerca de sons "nous", sorgits en el marc de cultures etiquetades d’exòtiques pels mitjans de comunicació occidentals. La novetat que cerca aquest públic és novetat en el sentit que el descobriment d’Amèrica seria descobriment: és a dir, prèvia consagració del punt de vista europeu com a sistema únic de mesures de la història. El mercat de la cultura predominant dictamina sobre l’existència o no d’altres cultures, i, quan aquest dictamen és "positiu", les declara "noves", sense perjudici de la seva qualitat de mil·lenàries, primitives, autèntiques, pures, etc.: tot allò que ajudi a vendre serà benvingut. Baobab fa una música seductora, que ens deixa ecos afrocubans, ripunts de jazz, atmosferes saturades de dol i de festa. L’origen d’aquesta música és el mbalax —trobareu a Wiquipèdia, que és on servidor he cercat la paraula, una explicació breu que, no obstant, us donarà idea de la complexitat del ritme d’aquest tipus de música.

Era inevitable que, amb la promiscuïtat de la globalització, de totes les músiques que fan les orquestres tipus Baobab se’n derivàs una salsa, que és on acaben els ritmes i els sons dels quals s’apropia la dita societat global-globalitzadora. La salsa és una de les formes que pren l’evolució de certs mestissatges i fusions, per tant de moltes músiques, i pot acabar com una bona mostassa o com aquest devastador implacable dels sabors originals conegut com a ketchup. Depèn del talent del músic, però sovint, també, de les previsions/pressions de les empreses que posaran el producte en el mercat. Tot plegat pot ser un poc trist, perquè les músiques originals, sotmeses a un ritme evolutiu d’acord amb el pols de les comunitats que en són creadores i usuàries, poden restar fossilitzades en enregistraments que inevitablement esdevenen matèria etnològica. Això és trist, però hi ha un altre aspecte que és dramàtic: quan un desig d’autenticitat, de retorn a les font, tempta els músics a reprendre les músiques des de les arrels, el resultat sol ser més postís que la salsa, perquè s’acudeix a una música privada durant un temps d’evolució normal. I després pot passar que, per exemple, Lafti ben Geloun, guitarrista de Baobab, proclami la necessitat de "simplificar" el mbalax de cara a la seva exportació, procés que inexorablement significa la segona mort d’aquesta música.

Estam davant una operació d’abast incalculable, davant d’una hecatombe cultural a escala planetària, on la simplificació, és a dir, la destrucció de l’especificitat, ja és per a molts l’única via de supervivència. Desapareixen músiques, llengües, cultures senceres. Hi ha pobles amb més defenses que altres, que geogràficament i administrativament són inserits entre els globalitzadors, que tenen a les mans els mitjans de la pròpia supervivència i que, per la seva condició, també haurien d’assumir la coresponsabilitat de la supervivència de les cultures globalitzades. Per ventura, nosaltres som un d’aquests pobles. Però no s’acaba de veure clar que estiguem en disposició ni de garantir-nos la supervivència.