A l’inici dels anys setanta, els infants suburbans que llegíem tebeos a escarada ens veiérem sorpresos per l’arribada d’un nou subgènere, desconegut fins aleshores per nosaltres. Els còmics de superherois nord-americans de la companyia Marvel Comics desembarcaren a l’Estat espanyol a través d’una petita editorial barcelonina, Vértice, fundada el 1965 per l’editor i distribuïdor J. Torra Mas. Aquesta empresa va tenir l’encert de presentar a partir del 1969 uns personatges, aleshores poc o gens coneguts, en un format extremadament atractiu, el de 15 x 20 cm, procliu al col·leccionisme i amb un punt de fetitxisme. Aquests tebeos, que semblaven una mena de llibres de butxaca, presentaven unes magnífiques portades, obra del dibuixant català Rafel López Espí, que superaven en molt els originals nord-americans. A més, aquests còmics incorporaven a la portada un rètol que els feia esser encara més cobejats: "Historias gráficas para adultos". Tanmateix, els comic-book ianquis tenen un format molt més gran, de manera que el crític Jesús Cuadrado s’hi ha referit com el millor exemple de "crim industrial", ja que es destruïa el format original i la unitat de les pàgines, s’ampliaven o retallaven vinyetes, la retolació era patètica i les traduccions eliminaven els aspectes que poguessin esser poc grats als censors del tardofranquisme. I a sobre, no s’hi indicaven ni els autors ni la procedència dels episodis que es publicaven.

Però els infants d’aleshores ens trobàrem amb tota una nova mitologia d’herois, més o menys delirants, però vinculats entre si de manera que el protagonista d’una col·lecció apareixia com a secundari en un serial d’un altre heroi. En ocasions, eren necessàries les notes a peu de pàgina perquè es multiplicaven les col·leccions i els herois i la lectura esdevenia complicada i caòtica. Encara que la fantasia era un ingredient fonamental, amb alguns herois clarament de ciència ficció, predominava la inserció dels personatges superheroics en el món real. Precisament, un dels que tenien la seva raó d’esser en la Guerra Freda, omnipresent aleshores, era Iron Man, un superheroi del qual ja s’ha estrenat la seva versió en pel·lícula a les nostres pantalles. El còmic original es va començar a publicar a Nova York, al si de la revista Tales of Suspense, el 1963, i era obra dels guionistes Stan Lee i Larry Lieber i del dibuixant, més aviat mediocre, Don Heck. El primer episodi narrava com Anthony Stark, un milionari nord-americà atractiu i playboy era també un enginyer que dissenyava i fabricava armes per derrotar els comunistes en la llarga i costosa guerra del Vietnam. Fins i tot anava en persona a l’escenari de la guerra, però queia presoner dels "guerrillers rojos" i, durant el seu captiveri inventava la increïble armadura que li atorgava un poder extraordinari i el convertia en un "Home de Ferro". En els següents episodis, una vegada retornat a Nova York, Anthony Stark continuava col·laborant amb "l’esforç d’Amèrica en la seva lluita contra l’amenaça comunista", mentre que el seu alter ego lluitava contra diverses amenaces, entre les quals no mancaven els espies comunistes o els superherois de l’URSS, com Dinamo Carmesí, un personatge a les ordres directes de Nikita Krushev. Amb els temps, aquesta càrrega patriotera, bel·licista i radicalment anticomunista anirà minvant i apareixeran altres enemics, com el Mandarí, una nova versió de Fu-Manxú que recordava el perill de la Xina ancestral més que la del règim comunista, o Madam Màscara. De totes maneres, la millor època del personatge va venir de la mà del guionista David Michelinie, el 1979, quan els múltiples problemes d’Iron Man/Anthony Stark l’empenyeren cap a l’alcoholisme, fet insòlit en el món del còmic. En els anys vuitanta i noranta, nous guionistes i dibuixants renovaren aquest personatge, però, tanmateix, les seves aventures pequen d’una excessiva repetició i posen de manifest l’esgotament d’una sèrie menor però que va tenir alguns moments d’encant. A Nova York, la Marvel encara ara publica una versió del personatge, Iron Man: director of Shield, i el nombre total d’exemplars publicats deu superar el mig milenar. Pel que fa a l’Estat espanyol, sempre ha tengut un cert públic. A més de la col·lecció abans esmentada de Vértice en format petit (32 números entre el 1969 i el 1973), aquesta mateixa editorial, normalment sota la denominació El Hombre de Hierro, publicà altres tres col·leccions fins al 1984. posteriorment, va esser Forum, una secció de Planeta que edità el material d’Iron Man i, des del 2005 és l’editorial Panini qui publica diverses col·leccions, entre les quals destaca Biblioteca Marvel. Iron Man/El Hombre de Hierro, que recull el material publicat en els anys seixanta, setanta i primers vuitanta. Lamentablement, ni un sol episodi d’aquest personatge s’ha traduït al català. I la pel·lícula? Evidentment serveix d’excusa per fer aquest article, però no hi ha molt a dir. Certament recull l’essència del personatge, però barata el Vietnam per Afganistan, exhibeix impúdicament l’arsenal bèl·lic dels EUA i ofereix una estona d’entreteniment banal desaprofitant del tot aspectes com les relacions del personatge amb les dones o la seva dependència de la cúpula de l’Exèrcit.