La novel·la d'un poeta exiliat el 39

Aquest estat de coses explica, per exemple, que un llibre com Crist de 200.000 braços, d'Agustí Bartra, el poeta exiliat durant una trentena d'anys -que es diu aviat-, el poeta de Marsiàs i Adila (1948), L'evangeli del vent (1956), Ecce Homo (1968) i el poema Deixant flors a la tomba de Rilke, del llibre La fulla que tremola (1979), hagi estat esgotat, pràcticament fora de comerç, durant tants d'anys, deplorable estat de coses que ara ha estat superat per l'assenyada iniciativa de Lleonard Muntaner, Editor. Tanmateix, segurament seria injust carregar tota la responsabilitat d'aquesta no disponibilitat de Crist de 200.000 braços al món editorial. Com assenyala Lluís Solà en el seu epíleg, sembla que una altra causa n'han estat algunes reticències acadèmiques davant la gerdor del llenguatge d'Agustí Bartra; en definitiva, davant la seva gosadia de no seguir els models de la prosa noucentista fil per randa.

No oblidem que Crist de 200.00 braços és un testimoni colpidor sobre el camp de concentració d'Argelers, «Ciutat de derrota» en diu Bartra, i també una «població de brusca naixença», improvisada per les autoritats franceses per a internar les multituds d'exiliats que -amb motiu de l'ensulsiada de la causa republicana, travessaven el Pirineu-, i que havien d'aixecar, de mala manera, les seves pròpies xaboles a base de canyes i mantes.

Una senyora novel·la que s'ocupa més de les penalitats morals dels internats que de les seves penalitats físiques. Una novel·la escrita per un poeta i protagonitzada per un petit grup de quatre companys del seu propi captiveri, dels quals ni tan sols ha canviat els noms. Una novel·la de la qual Joan Solà ha dit que és un poema. Certament, amb molts de textos que poden esser considerats poemes en prosa, com la següent descripció de l'alba al camp de concentració: «En llurs fràgils astes, les banderoles xopes de rosada semblen aviram mort penjat de llurs ganxos... Encara és de nit ran de la sorra, d'on no s'aixecarà cap alosa. Cent mil dormen i alguns encara somnien. Als carrers de xaboles, el silenci, embolcallat amb parracs de vent, espera l'arribada de la primera gavina. Els espahís es lleven la caputxa i, estintolant-se als estreps, giren els cavalls cap a l'est. A les aigües tranquil·les del mar s'enfonsa el milió d'arades de l'ombra i, en la transparent llunyania de l'horitzó, sorgeix el Roig Sembrador, seguit per un gos de boirina...».