Les generalitzacions són poc rigoroses i, cosa que és pitjor, majoritàriament injustes. Però les reivindicacions sindicals també són per a tot un col·lectiu i, per tant, generalitzacions. És per això que cal agafar-se-la amb paper de fumar abans d'opinar d'una vaga com la de l'ensenyament concertat que privarà d'escola més de 40.000 alumnes i generarà problemes a multitud de famílies, les menys afavorides amb horaris laborals impossibles i sous baixos que no permeten pagar perquè se'n facin càrrec dels fills desassistits pels mestres. Si volem un ensenyament de qualitat cal tenir professionals ben pagats. Però no és el sou l'únic element que dóna prestigi a una professió. A igual feina, igual sou: és una d'aquelles normes que generen unanimitat. Però la feina no és l'única variable que defineix un lloc de treball. Hi ha l'accés, la seguretat, els horaris, la mobilitat i moltes altres variables que no fan tan senzill dir que els mestres de l'ensenyament concertat mereixen el mateix sou que els interins del sistema públic. Potser en mereixen més però el cert és que no són matemàticament equiparables a priori. En general, tant els d'un sistema com els de l'altre, no mereixerien ser pagats per les úniques variables de lloc de feina i d'antiguitat. Aquests conceptes igualitaristes desmotiven i creen més greuges dels que diuen solucionar. Cal començar a retribuir els servidors públics per apartats com el perfeccionament permanent, la dedicació, la participació en responsabilitats, les investigacions i recerques, l'eficiència... Però això no ven perquè no fa part del corporativisme que s'ha instal·lat en els treballadors de les administracions públiques, siguin aquests funcionaris, contractats o concertats.
Perquè, una cosa que comença a fer créixer els dubtes al voltant dels sindicats (a més dels càrrecs vitalicis de la majoria dels seus dirigents, acollonats per la possibilitat de tornar a la feina d'on sortiren) és que són comptades les vagues convocades en el sector privat, i no és que sigui excels amb les condicions laborals que ofereix, precisament. Hi ha precarietat en el sistema públic, i és vergonyosa, però molta més n'hi ha en el privat i ningú sembla disposat a crear l'esperit corporatiu que es mostra en el públic. Sous baixos, mobilitat, jubilacions anticipades i d'altres greuges als treballadors són constants en l'empresa privada sense que els sindicats se sentin amb la capacitat per fer-hi front de la mateixa manera que amenacen un govern. Un govern, per cert, que pateix els efectes de les vagues molt menys que els usuaris i que, fins i tot, la credibilitat dels mateixos vaguistes. No vull llevar la raó a ningú, només reflexionar que avui qui menys patirà serà el govern Antich. Dos dies de vaga no fan caure un govern, mentre que poden fer anar enrere el prestigi aconseguit amb milers d'hores de treball dels bons professionals. Jugam amb foc i el més incombustible és, per definició i per conjuntura, el Govern, malgrat seria irresponsable si afavorís el desprestigi dels seus treballadors per tal d'aconseguir quadrar els pressuposts. Per això ens convendria a tots una nova -imaginativa- manera de reivindicar el que es creu just sense posar en perill la credibilitat de tots. Això si encara es creu que l'educació a tots ens afecta.
ferranaguilo@ono.com
