Segons les estimacions de l'Institut de Estudis Fiscals, del Banc d'Espanya i d'altres organismes comunitaris, l'economia submergida ha passat del 16-18% (principi dels anys 90) al 20-25% de l'actualitat. Aquesta evolució indica fins a quin punt la inspecció fiscal no ha posat en funcionament els mecanismes necessaris per a l'erradicació d'aquesta plaga, sinó que, al contrari, la seva actuació n'ha permès un augment alarmant. A les nostres illes, les estimacions apunten a un moviment de l'economia submergida de l'entorn dels 5.160 milions d'euros, quantitat que generaria un frau fiscal d'uns 1.000 milions. El ball de maletins plens a rebentar de bitllets de 500 euros seria l'expressió més barroera d'aquesta situació. Basta dir que un 25% d'aquests bitllets es concentren a l'Estat espanyol, i que, en la seva immensa majoria, es mouen pels voltants de les constructores i de les immobiliàries. Aquest sector, que ara ha entrat en crisi i demana als governs mesures per a la reactivació del negoci, té una part de responsabilitat en les enormes dificultats dels ciutadans en l'adquisició d'un habitatge. Aquestes notícies no animen el contribuent normal a ser escrupolós en la declaració dels seus ingressos, però tanmateix aquests ingressos estan sotmesos a un control estricte per part d'Hisenda. La classe mitjana, que suporta una càrrega fiscal feixuga, forçosament s'ha de sentir maltractada des del moment en què la seva aportació als eraris públics és en part causada per l'apatia en la vigilància dels corrents de doblers negres. La manca d'èxit en la lluita contra el frau fiscal es podria atribuir al fet de no haver-s'hi implantat un «model eficient» de recursos humans i a l'excessiva jerarquització. En qualsevol cas, és un escàndol que es gravin les classes mitjanes mentre creixen enormes fortunes a l'ombra per mor de la ineficiència de la inspecció.