A la nostra i vostra vila de Sineu, com tots els anys, el passat dia 4 hi acomplírem solemnement la fira agrícola i ramadera del primer diumenge de maig, que com tothom sap és la més antiga del país, ja que té permisos i privilegis del rei Sanç del Regne de Mallorca datats l'any 1318. Això sense comptar que, gairebé amb tota seguretat, ja se celebrava des de bastant abans de manera estraperlista i voluntariosa, que llavonses, com sempre, hem de poder suposar que ja hi havia qui sabia canviar el caminar pel córrer, quan hi havia perspectives de guany d'algun dobleró.
Ja ho he arribat a dir moltes vegades, la fira és el mateix que el mercat del dimecres però a l'engròs, a l'exagerada, a vessar per alt i ample. I sense fruites i verdures a la plaça de l'Església, vés a saber per quines cinc-centes, perquè fins i tot enguany vaig poder trobar singlons de rem i pinyes tropicals devers l'estació del tren, vés per on. Misteris insondables de l'estratègia municipal i amb qualque motiu concret, encara que sigui desconegut pel que signa just aquí baix.
Ja dic, es va aixecar un dia assolellat i calorós, i a mitjan matí, sobretot la plaça del Fossar estava estibada de gent que badocava, anava i venia, i com és de recepta aquests darrers temps, mirava molt i gastava poc. I xerrant de mirar i admirar, a la Casa de la vila hi havia l'exposició de pintures i escultures de Ricardo Gago, al claustre i a l'aula gran una mostra de manualitats i campanes de copinyes de l'Escola d'Adults... I què més, Biel? Ah, sí, les exposicions particulars del mateix Gago al seu estudi del carrer Major, la de l'amiga Cati Gelabert Niell al seu del carrer dels Bous, la de Joan Orell al carrer Mirador, i el Laboratori d'Art i Disseny Celler Sant Marc a la plaça del Mercadal. També hi havia una exposició de manualitats al Centre de la Tercera Edat, una recreació de feines de batre per part de l'Agrupació local de Cavallistes, així com exhibició de doma i enganxa i exposició de carros i eines... I allò acostumat de les races autòctones d'aviram, el tondre ovelles ara que n'és el temps, i exotismes diversos, com és ara una parella d'estruços que crec que el mascle devia fer un centenar de quilos llargs, quin bergant, unes cuixes més gruixades que les meves, i al corralet del seu costat una parella d'una espècie de cabres grosses com someres algerines marronenques, que resultà que s'anomenaven «llamas» i eren de procedència sud-americana, dels Andes, i feien vertadera mirera. Però qualcú em digué que valia més que no m'hi arrambàs de demés que tenien un mal costum: et fotien escopinada quan manco t'ho esperaves, aquestes brutes més que brutes. De tot hi ha d'haver en aquest món.
Però per a mi, allò més nou i original aquest any va ser la performance, el «terrorífic» muntatge que, a la Casa de Cultura dugueren a terme l'esbart sineuer anomenats Els dimonis de la Cova del Fossar, agrupació de dimoniots, dimoniarros, dimoniarrots, dimoniets, dimonions, domonietxos, dimonieus, dimoniarrins... Vaig parlar amb un dels implicats, en Macià Puigros Noguera, el que em posà una mica al corrent en tot això de les infernals colles. Resulta que també n'hi ha a sa Pobla, a Muro, a Santa Maria, a Santa Margalida, a Alaró, a Sant Joan, a Mancor, a Felanitx i a Sóller, que els anomenen Els Esclatabutzes... Que fan correfocs per tot allà on els envien a demanar, provant de fer por i espectacle, i el més important de tot: passant-s'ho bé i fent una rialla ben fresca. Que ho puguin continuar molts d'anys i que tots ho puguem veure.
