La manca de costum ajuda a explicar la baixa qualitat de l'autocrítica en la política del país. De fet, la política consisteix també a tancar crisis en fals per fer passes endavant: i així és com es degrada. Hi ha hagut darrerament un intent elogiable de fer autocrítica per part de la gent del PP de sa Pobla. Un amic de servidor sol dir que a Mallorca hi ha el PP i el PPP: aquest darrer seria, és clar, el Partit Popular de sa Pobla, amb mèrit suficients per representar la dreta més vinculada a una certa tradició de conservadorisme mallorquí, que ha superat àmpliament algunes de les qüestions que l'extrema dreta encara utilitza com a arma de discòrdia. El PPP seria, per tant, un partit de dreta, més prop de la terra que del filofeixisme de laboratori que introdueixen en el panorama polític alguns, tanmateix, camarades seus. Elogiable, l'intent d'autocrítica del PPP? Sens dubte. I digne d'agrair. Un exercici cívic, de sudoració terapèutica. N'haurien de prendre exemple els seus companys, de qui, mentre no es demostri el contrari, podem creure que aproven, per exemple, les matances de la coalició militar EUA-UK-Aznar a l'Iraq, la guerra bruta del PP en matèria de terrorisme, les complicitats ignominioses amb l'AVT i la Conferència episcopal. O la gestió de Matas, l'anormal endeutament per fer les obres d'un metro que ha resultat més prop de la claveguera que no de les infraestructures per al transport públic. És igual, més o menys coneixem la gent, les persones. I els paquiderms, repartits irregularment en tot el paisatge polític.
Ara, l'exercici dels militants poblers del PP tanmateix ens proposa algunes preguntes: d'ordre moral, diríeu, però no hem de donar per fet que la política hagi de prescindir definitivament de la moral. Preguntes que afecten el sentit de la militància en política: és tan transcendental aquesta militància com per explicar la complicitat amb la guerra? S'haurien desmarcat de les actuacions del PP que ara denuncien si les darreres eleccions haguessin afavorit clarament la dreta? La militància, és un sentiment tan sagrat que t'ajuda a superar els càrrecs de consciència que haurien de llastar-te en contemplar la mort d'innocents, de persones indefenses, la destrucció de les ciutats i dels pocs bens de la gent iraquiana, la devastació de la vida? En nom de quina causa hom pot imposar-se un silenci públic mentre cauen les bombes en els mercats, en els patis de les escoles, on sigui que la vida s'arrossegui entre la desgràcia? M'ha semblat veure, en l'actitud del que han fet autocrítica, més atrició que no contrició, més raons tàctiques que no motivacions ètiques. I, a pesar de tot, el seu gest té alguna cosa d'exemplar, ens parla d'un reducte de la dreta mallorquina on la disciplina de partit finalment no ha estat ben bé sinònim d'assumpció profunda de la insídia general.
