Faig voltes a la moguda del Sindicat Metge i com més informació arrepleg menys entenc la seva estratègia. Llevat dels tafurs, dels que tenen cartes amagades o es creuen amb la capacitat de despistar l'adversari, la resta procuren valorar les cartes de cadascú. Pel que hem vist, i ni les xifres ni la moral demostrada ho desmenteixen, la cúpula sindical llançà un envit sense voler saber ni quin joc podria fer ni quin feia la Conselleria de Salut. La massa professional no ha estat al darrere dels seus líders, potser perquè no ho eren o perquè la proposta que feien no semblava raonable actualment. No ho sé. Però a la vista queda que l'aconseguit després de les vagues i de l'amenaça de continuar-les no és massa més de l'oferta que se'ls havia fet en la taula de negociacions. Pel contrari, la vaga ha anat a menys i, alarmats, han descobert que seguir-la era un suïcidi sindical. És a dir: iniciaren el joc sense saber de quines cartes disposaven. Si l'acceptat és raonable, i és molt lluny del que demanaven, el que reivindicaven no ho era malgrat pogués ser just, que aquest és un altre tema. Han fet mal innecessari a la sanitat pública i als pacients però, també, a la credibilitat del sindicat i, el que és molt més greu, al prestigi i a la imatge dels professionals. Per si no bastàs amb el terrabastall provocat, la seva potada a la pau social i al consens ha provocat un encadenat de reivindicacions d'altres col·lectius que poden sentir-se agreujats per l'atenció atorgada als metges. No és el millor model de relacions entre l'administració i els seus treballadors, almanco, mentre l'administració vulgui escoltar-los i exposi els límits sense embuts. Si els treballadors de l'administració tenguessin una eficàcia reconeguda i una productivitat a prova de les auditories que sovint passen els treballadors de les empreses privades, tothom entendria que hi hagués reivindicacions sense oferir contrapartides. Però no és així i ens haurem d'avesar a demanar eficiència a canvi de millores salarials, que llavores sempre seran justes.
Pens que en aquestes mateixes línies més d'una vegada ja he mostrat la meva indiferència per les banderes. Em costa d'entendre la seva sacralització i aquesta actitud patriotera de posar un pedaç de colorins per sobre de les persones, del seu benestar i, fins i tot, de la seva vida. Però veiem cada dia que per un símbol es mata i es mor i, en aquest país que ens ha tocat compartir, hi ha jutges que consideren més urgent empresonar qualcú que ha llevat una bandera d'un balcó que a maltractadors convictes, a estafadors escanyapobres o a genets alcohòlics de vehicles assassins. És curiós, però en l'administració de Justícia que té aparcades més de 270.000 sentències sense executar, un jove català, Francesc Argemí, ha tengut el «privilegi» d'una justícia ràpida i àgil des de la detenció a l'empresonament, tot passant per la instrucció i el judici. La desafecció per les banderes no em millora amb aquesta perversió del sistema judicial però, aquesta «justícia selectiva» que, per tant, no pot ser considerada justícia, aconsegueix augmentar la meva desafecció per allò que diuen representar alguns jutges; es digui Espanya o la llei.
ferranaguilo@ono.com
