nubes dispersas
  • Màx: 33°
  • Mín: 26°
33°

Formenterer

No és freqüent que un llibre editat a les Pitiüses véngui a mans d'un menorquí si abans no hi ha intervingut qualque persona interposada. Anant a una llibreria menorquina no sols trobar-hi producció cultural eivissenca i em pens que no m'equivoc si dic que, viceversa, tampoc no deu ser fàcil trobar llibre menorquí a llibreries eivissenques. Als centres de Palma, en general, la cosa no millora gaire. Prova palesa d'una profunda anomalia que reclama a crits una política cultural que maldi d'enfortir els vincles de nacionalitat comuna entre la diversitat dels pobles insulars. No cal dir que aquest és un mandat estatutari, incomplit com d'altres n'hi ha que són a les lleis per tal d'oblidar-nos-en. La sort que tenc de ser amic d'en Jean Serra m'ha permès atracar-me als seus estudis sobre cultura i literatura pitiüses així com a les magnífiques estampes literàries escrites sobre la seua terra per aquest extraordinari poeta. Gràcies a aquesta amistat, fa unes setmanes vaig rebre un exemplar de la Història d'un il·lustre formenterer, Antoni Mayans Marí (1843-1921), que m'enviava la seua autora i a la vegada editora, Joana Maria Ferrer, persona d'una llarga dedicació no sols a l'ensenyança de la Història sinó a la recerca als arxius i fons documentals. Fruit d'aquesta tasca és el llibre que he tingut l'avinentesa de llegir i que m'ha interessat des del mateix pròleg, escrit per l'esmentat Jean Serra.

Com pot ser que allò que aparenta ser una mera biografia local acabi sent, una volta has visitat les seves planes "per cert, editades esplèndidament", una lectura plaent i fructífera? Doncs, perquè, com ha afinat molt bé de dir el mateix Jean Serra, la figura de «mossènyer Talaiassa» té un rar magnetisme «que desprenia autoritat i inspirava respecte», a la vegada que esdevé prototip del formenterer que, sempre arrelat al seu poble, es veu obligat a l'emigració i aconsegueix èxits personals i professionals. Fa bona la dita d'aquell illenc que sap tenir el cap al món i els peus al born; que sap afrontar els riscs que la vida li para d'ací i d'allà amb venturosa aventura sense oblidar que el port de partida ha de ser igualment, i tan sovint com pugui, port d'arribada.

Antoni Mayans Marí, nat el 1843, entrarà de ple en el vertigen espanyol decimonònic a partir d'haver jurat fidelitat a la Constitució de 1869 quan el 1872 esdevé capellà castrense i la seva missió espiritual s'activa enmig de les moltes campanyes contra les tropes carlistes en episodis de guerra que li valdran honors militars i ascensos (es retirarà el 1902 amb el grau de comandant). Navarra, País Basc, Maestrat, Vilafranca del Penedès, Palma, Alcalá de Henares (al seu Hospital militar afronta sense por de contagi la pandèmia de còlera de 1885), Barcelona seran alguns dels seus destins. De les carlinades als pronunciamentos i als canvis polítics (de governs, de monarques, de Constitucions i àdhuc de règims), la vida d'aquest homenàs "sia dit tant pels seus fets com per la seva còrpora" travessa la història d'Espanya més convulsa. De fet, a Barcelona, on passarà els seus darrers dies, encara tindrà temps de copsar l'aparició de l'anarquisme i el socialisme, el pistolerisme i les tensions socials, especialment dramàtiques amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica. Es desprèn d'aquesta peripècia vital que estam davant d'un personatge gairebé novel·lesc.

Joana M. Ferrer té per mi un mèrit remarcable. Aconsegueix de transcendir l'estricta dada documental i, tanmateix, sobre la seva base rigorosa, bastir un relat que barreja apassionadament la història local i la intrahistòria amb la contextualització constant en la història espanyola. En contar-nos la vida d'aquest prohom, troba l'autora un pretext per relatar-nos també la seva època. Aprofita, per exemple, les múltiples visites del militar capellà a Formentera (per guarir-se d'una malaltia, per descansar, de vacances o per motius familiars) per tal de mostrar-nos les transformacions que experimenta la vida urbana i rural de les dues illes pitiüses. Amb tot i el refugi que es va fer construir en ço de sos pares a la Mola, sa llegítima, on pensava retirar-s'hi definitivament, la mort el va sorprendre a la metròpoli catalana.

La prosa de Joana M. Ferrer és esquitxada de color local, la qual cosa és un factor més a favor de l'amenitat i l'anècdota o el detall curiós. Dringuen els mots insulars en el marc de la llengua: el consumer (vigilant de la caseta de consums) és el punxa-sàrries, l'oncle el blonco, sovent, mossènyer (quin arcaisme!), atorrollar (també en podríem dir empegueir-se), set per estat, ses parreres (d'on es penjava el peix a assecar al sol), sa frígola, ses (febres) terçanes, lloc de repairo del fred, xíndria, el solpost i embrunir per 'fer-se fosc', pics (figues de moro), xereques (vegem-ne la diversitat d'aquesta fruita d'estiu, les figues; en tenim de julies, orioles, martinenques, poletanes, de coll de dama, bordissots...). Són saborosos també els topònims, tan precisos i descriptius (noms de coves: la Fernanda, la de sa Mà Peluda, la des Vei Marí, la d'en Rita, la de s'Aigua, la des forat des Fum, la de ses Mamelles, etc. I els antropònims, que comporten cadascun un dipòsit d'etnocultura. Per superar el llinatges repetits fins a la inutilitat, als pobles mediterranis ens calen els sobrenoms, renoms o malnoms, els quals, aquests sí, individualitzen: el mateix Talaiassa, n'Antoni Cardona Riera es bisbe Frit, es Tauets, es Damians, can Matamal, en Pep Lluquinet, en Rita Petit, en Xumeu Sord, en Porrassines, en Xico Baixero, en Botigues, en Pep Talaies, es Mijoral, en Morna...

Parlant de la Mola i d'un antic convent que havia estat donat el 1258 a frares de sant Agustí, l'autora escriu que «d'aquells desconeguts frares ens queden els seus refugis eterns (al Carnatge, as Caló, al pou des Verro, a sa Pujada...), però amb la mortalla collada amb llençols de formigó». I tot referint-se al Molí Vell, diu «que esperava l'hora d'abraçar-se al vent». Aquestes llambres de lluentor literària són molt agradoses de llegir, juntament amb les molt ben trobades citacions i poemes del gran Marià Villangómez, que parlen de «l'altra illa», o sigui Formentera. Facem de cercar aquest llibre (una aventura trobar-lo, si més no a Menorca) i mirau de què ens parla. D'un nosaltres. No és d'açò que en diuen identitat?

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.