algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 22°
24°

Sanitat i tortura

Ordenar correctament les opcions deu ser un dels exercicis més difícils a què es veuen obligats els governants. Inevitablement, has de deixar projectes al marge, d'altres els has de reduir, i sempre hi haurà una part de la població que et criticarà pels que duguis a terme: això, suposant que no prioritzis les iniciatives que et beneficien particularment. O que no incompleixis descaradament un compromís amb els ciutadans. Aleshores ja no seràs digne de confiança. Per ventura et continuaran votant, però el vot no sempre es lliura a aquell en qui es confia: però, per a saber-ho, has de tenir una estoneta cada any per pensar. Quan veus les partides pressupostàries que un executiu es proposa destinar a una o altra acció de govern, no és malaltís que et preguntis si la qüestió de les prioritats ha estat suficientment ponderada. (Amb el molt honorable Jaume Matas, això no passava: sabies que els criteris que regien les seves prioritats no coincidirien mai amb els teus. I que, quan hi podien coincidir de principi, tot acabava fent aigües.)

Cent trenta milions d'euros en infraestructures per a Sanitat deu ser una quantitat estimable, i els responsables segurament hauran fet els números amb un sentit de l'ètica més despert que quan, sense vergonya, ens enganyaren amb Son Espases. Però, per circumstàncies personals, no puc deixar de preguntar-me com es funcionarà després en aquestes infraestructures, quina casta de tracte ens hi serà dispensat. Una circumstància personal té a veure amb el servei d'urgències d'una instal·lació sanitària pública, on, en una hora sense gairebé cap pacient i amb el personal sanitari saludablement assossegat, una determinada persona va ser objecte d'un oblit de més d'una hora: se sabia que no tenia res que li pogués causar la mort o danys irreversibles, però es tocava tenir en compte que era víctima d'un sofriment inhumà. Vaig tenir en tot moment la sensació que aquest factor, el dolor, havia desaparegut de l'inventari de situacions a atendre amb celeritat per part del personal. I no és la primera vegada que servidor tenc una sensació així, que sé àmpliament compartida per altra gent i no taxativament desmentida per molts de metges. Més tard, supòs, el servei d'urgències es degué atapeir, i aleshores aquesta deixadesa tàctica hauria estat justificada per la saturació. Així i tot, no tenc coneixement de cap govern que hagi sabut reduir al màxim el sofriment físic de les persones en les sales, els passadissos, els racons dels serveis d'urgències. Aquests serveis es dissenyen i es doten amb una manca de previsió inclement, sabent que al cap de pocs mesos seran inferns on la gent anirà a patir hores i hores. Quan se n'anuncià la construcció, quan se'n va fer públic el pressupost, tot havia de ser una meravella, però les persones de més edat ja en coneixíem el futur component de sala de tortura -per omissió, com se suposa.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.