El Dos de Maig

Diuen que Esperanza Aguirre, essent ministra de Cultura, va congratular-se de la concessió del Nobel a Saramago, perquè ja era hora que el guardó més preuat de les lletres anés a parar a mans d'una escriptora de la vàlua de Sara Mago. Sempre que ressegueixo l'estela lluminosa de Doña Espe, d'una pregona inconsistència intel·lectual, em costa reconèixer que per les seves venes folrades de sal i pebre corre una sang consemblant a la que impulsava el cor de Jaime Gil de Biedma, un poeta d'una altura inqüestionable. Descomptant l'idioma, curiosament ambdós no tenen res en comú. Per afegitó, la dissort de l'un i la sort de l'altra ha eixamplat les diferències que els separen. Jaime va apressar-se, ben a desgrat seu, a caminar cap a la mort. A Esperanza (gràcies a Déu) li prova la vida i treu profit de tot, fins al punt que aquests dies, tan farcits de celebracions patriòtiques, va més esponerosa que les margalideres de maig. Triomfa en els móns de la política i de la construcció, al cap i a la fi no gaire allunyats l'un de l'altre. Sobretot, atenent la concepció de casa en obres que tenen d'Espanya certs polítics, entre els quals hi ha la senyora Aguirre. Clar i net: no deixen el sac de pòrtland ni per anar de copes. Ara, amb motiu del segon centenari de l'alçament dels madrilenys contra els francesos, la senyora Aguirre ha sentit la necessitat de fundar novament Espanya de la manera més usual. És a dir: repartint confits entre els seus, inclosa una ONG vinculada a l'Opus, i enviant missatges d'una sublimació evident, i tanmateix enverinats, a les terres d'una tebior espanyolista més que contrastada. No cal dir que no ha iniciat l'empresa en solitari. Li fan costat tots els seus lloctinents habituals, descomptant Tito Boadella (Pío Moa, Pérez Reverte, García Cortázar i la colla). I com gairebé sempre, fan els ous en terra. Ara resulta que les galtades del Dos de Maig són el punt de partida de l'Espanya moderna. Mare de Déu, quina sól·lera han aplegat! Deu ser en les galtades que ens clavàvem fa dos-cents anys i continuem clavant-nos ara, on rau la modernitat. D'altra manera no ho entenc, perquè l'esperit de modernització no era en l'odi dels jornalers envers el francès, sinó en el cap ben moblat dels afrancesats, es diguin Leandro Fernández de Moratín o Meléndez Valdés. O hem de pensar que l'Espanya moderna era l'aspiració d'un tarat del perfil de Ferran VII que per descarregar el mal humor va prendre represàlies contra el poble que havia donat cara per ell? Apa, deixem-nos de revisions històriques, tan interessades com carrinclones, i donem a les gestes populars el seu valor real. El poble de Madrid? Un deu. Però quan el batle de Móstoles el va animar a deixar-se matar pel seu Rei, hauria fet santament de mantenir la boca closa i entretenir el temps llevant les mosques que, sens dubte, nedaven maldestres en el seu tassó curull de vi. Igualment, la senyora Aguirre guanyaria fama d'intel·ligent si esmercés els esforços a posar totxos al costat del seu marit, el comte de Murillo. Si més no, aprofitaria el temps. La Guerra del Francès no inspira cap missatge de modernitat. Ni un. Com pot parlar de modernitat el Partit Popular si no fa més que repetir els quatre tòpics de Gil Robles? Ai, Doña Espe, estimada senyora Aguirre...! Vulgues no vulgues, aquest Dos de maig de 2008 té més caspa que les muscleres d'un cantant de boleros de Can Vallès.