Dijous de la setmana passada els principals sindicats de Balears, UGT i CCOO, celebraren novament junts la festa del treball, després de dos anys de fer-ho per separat. La unió serví per concentrar a la tradicional manifestació més gent que en els darrers nou anys. No és que sigui una gernació, tres mil persones, però almanco s'aturà la tendència a la participació anorèxica que caracteritzà les darreres convocatòries. Les reclamacions sindicals en aquestes hores de tords que volen baixos varen ser les previsibles. Com també són previsibles les respostes que les institucions locals i nacionals donin als sindicalistes, d'aquí i d'allà: bones paraules, molt de desplegament estadístic per contradir la realitat que el ciutadà comú i corrent palpa i res més. Com sempre. I què hi poden fer els sindicats? Tenen encara algun sentit, avui en dia?

A pesar que molta gent els dóna per morts, els sindicats de referència social -de classe, que un temps es deia- segueixen essent necessaris. És ver que els sectorials -als quals no poques vegades els de classe anomenen com a «grocs» o «burgesos»- els prenen molt d'espai perquè són més eficients a l'hora de resoldre els problemes dels seus afiliats. I ho són, més eficients, per una simple raó: perquè els seus socis són d'una sola professió o empresa o sector i per tant tenen les necessitats laborals -i/o professionals- homogènies. No així passa en els grans, com UGT i CCOO. Per tant, els petits sindicats de sector o professió, sigui aquí STEI o SPIB, per posar només dos exemples concrets, o els de banca o els de grans empreses que sovint -aquí i pertot- ni tenen nom propi però que funcionen com a sindicat, responen millor a tot allò que interessa als seus afiliats, sobretot perquè tenen més capacitat de pressió davant la direcció. En canvi els de referència social, en ser tan amples, perden part d'aquesta capacitat. I, tampoc no s'ha d'amagar, la crisi de confiança que han patit, fruit del canvi del temps i del fet evident que estan fortament subvencionats -directament o indirectament-, els minva la base social. Perquè que els dos grans només puguin reunir a Palma el dia de la seva gran manifestació tres mil persones -i és un gran èxit, comparat amb la migrada assistència d'anys anteriors- ho diu tot.

Per ventura el sindicalisme de referència hauria de cercar vies per mudar cap a quelcom nou. Ho intentà UGT, amb aquelles operacions de vivenda que tan mal li sortiren. Però que sortís malament un pic no vol dir que la idea fos dolenta. Tot el contrari. Ara pareix que el sindicat socialista vol també convertir-se en agent protagonista a l'hora d'intervenir en la promoció dels famosos 5.000 pisos de protecció i a preu taxat que traurà el Goven. És una bona oportunitat per anar fent el canvi. Igual que és una bona referència de comportament el que fan els sindicats d'alguns països europeus, com els alemanys, que actuen com a agència de serveis múltiples -inclosos viatges- per als seus afiliats. No es tractaria de canviar l'essència del sindicat però sí que és imprescindible canviar modes d'actuació i, sobretot, espavilar. És a dir, adaptar-se a la realitat actual d'una societat que res o poc té a veure no ja amb els anys pretèrits en què es forjà el sindicalisme de classe, sinó que tampoc s'assembla a la -sense anar més enfora- societat balear en la qual germinaren els grups sindicalistes a hoteleria que fa 30 anys tan actius i potents eren.

Però per molt que canviïn, el que no poden perdre és el ser -cosa que difícilment podran ser els sectorials- una veu crítica sempre a favor del més desvalgut. Les referències de Lorenzo Bravo el passat dia 1 a com es tracta la immigració, al conflicte classista del Molinar, etc. són una mostra del molt de camp que tenen per fer, aquests sindicats. Això sí, per fer-lo acuradament i de forma efectiva i eficient s'haurien de llevar -com reconegueren- l'excés de dependència econòmica de les institucions oficials, perquè mal de fer és ser crític amb el poder, si en depens.