M'aixec amb la notícia que un jove terrassenc anomenat Francesc Argemí i conegut pel seu cercle d'amistats per Franky ha fet nit a la presó Model de Barcelona (i s'hi estarà encara un temps) per mor d'haver cremat -fa un parell d'anys- una bandera espanyola. La desproporció és d'unes magnituds que no mereixeria la pena de comentar-la si no fos que l'acompanya altres símptomes que vénen a demostrar que, a l'Estat espanyol, encara queden dosis importantíssimes d'això que se solia dir «franquisme sociològic».
Un estat democràtic ha de tolerar uns mínims de violència simbòlica contra el propi estat. No pot ser que qualsevol manifestació de «deslleialtat envers l'estat» sigui automàticament perseguida i brutalment castigada. No té rei ni roc. En un país tan patriota -i, de vegades, patrioter- com els Estats Units, la crema de la bandera no pot ser penalitzada, i es considera com una manifestació més de la llibertat d'expressió. En determinades ocasions, als campus de les universitats, s'han organitzat cremes de banderes com a protestes per intervencions militars americanes. I ningú no s'ha estripat cap altre drap, ni tan sols dels que portava a sobre i no tenien cap tipus de significació política. A l'Estat espanyol, en canvi, tant l'ultratge a la bandera com l'ultratge a la corona constitueixen encara delicte, i qui els practiqui -pot ser considerant que, senzillament, està exercint la seua llibertat d'expressió- es pot trobar com n'Argemí, tancat a la presó.
Em preocupa el fet, sense conèixer la víctima ni el seu cercle, perquè constitueix una mostra més de l'afermament d'un neonacionalisme espanyol que entronca amb el nacionalisme furibund de sempre, i que, a més, ara ve avalat per una pàtima de democràcia i de constitucionalitat. L'Estat espanyol es mostra intolerant contra tot allò que va en contra del nacionalisme propi. Les demostracions de nacionalisme estatista, en aquest sentit, solen ser d'una virulència fora de tot dubte. Devem ser un dels pocs estats de la Unió Europea on et poden ficar a la presó per cremar una bandera (sempre que sigui espanyola, perquè cremar ikurrinyes o banderes catalanes surt totalment de franc; potser, encara, en secret, et posen alguna medalla). Devem ser dels pocs estats europeus on es penalitza la crítica àcida contra el cap de l'Estat i on l'ultratge a la corona et pot posar, també, directament a l'ombra. Quina enveja, d'aquell reguitzell d'intervencions de l'speakers conrner, al londinenc Hyde Park, on tothom discurseja a favor del que li sembla i contra tot allò que vol (inclosa la corona britànica, prou més sòlida, important, majestuosa i imperial que aquesta coroneta regional d'anar per casa que és l'espanyola)! Quina enveja!
Malauradament, ni Espanya ha tengut un Cromwell (ni cap polític que li arribàs a la sola de les sabates), ni Catalunya té ara mateix un SNP que lideri l'independentisme a l'Europa occidental. D'alguna manera, la força del nacionalisme excloent i estripant de l'Estat espanyol és l'altra cara de la moneda de la feblesa nacional dels Països Catalans i d'Euskadi. Però també constitueix una demostració de misèria moral i espiritual. Quin jutge que no estigui una mica malalt pot dormir tranquil després d'haver condemnat algú per cremar un tros de drap o per posar foc a unes fotografies, en una manifestació?
La misèria moral, espiritual i intel·lectual que demostra Espanya en aquestes maneres d'actuació hauria de donar forces als independentistes (de qualsevol de les nacions sense estat que es troben sota aquest estat indefensable). Veient actuacions com la que ha portat en Franky a la presó, fins i tot els demòcrates no independentistes s'haurien d'apuntar a la causa de la independència. Fóra difícil que els catalans, en alliberar-nos de la tutel·la del nacionalisme espanyol, construíssim un estat pitjor que el que actualment ens desgoverna.
L'advocadessa d'en Francesc Argemí, na Montserrat Salvadó, encara se'n fa creus, de la condemna del seu client.
Per això només veu una sortida portant el cas al Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg. Amb el temps, si el cas hi arriba, aquest tribunal acabarà donant la raó al jove terrassenc. Com va donar la raó a totes les víctimes de l'operació d'en Baltasar Garzón, que l'any 92, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, va decidir posar a la presó tothom que fes olor d'independentisme català. Passats els anys, Espanya ha hagut d'indemnitzar els damnificats i de demanar-los perdó. Com hauran de fer amb en Franky, supòs. Però, de moment, és a la Model.
