Juan Gelman ens ho ha recordat aquesta setmana: «El poeta no viu per a escriure, escriu per a viure». Perquè si no escrigués li mancaria alguna cosa vital. Perquè, com també ens recorda Narcís Comadira, en el seu pròleg al poemari El mur blanc amb lletres d'anunci, de Jordi Teixidor de Ventós (Empúries, 2003): «La poesia neix sempre d'una mancança». La cosa sembla òbvia: qui no li manqui res no farà poesia, no escriurà poesia. Comadira, acte seguit, afegeix: «I si Picasso va dir que pintem perquè no som feliços, podríem traduir-ho a l'àmbit de la poesia i dir que escrivim versos perquè ens falta alguna cosa; en definitiva, perquè som adolescents». Aquesta darrera afirmació potser convingui matisar-la o corregir-la un poc. No hem de convertir l'adolescència en una mena de boc emissari psicològic. L'adolescència no pot tenir la culpa de tot. És vera, òbviament, que durant aquest època ens manquen coses a betzef. Però la realitat és que les nostres mancances no són, de cap de les maneres, una exclusiva d'aquest període. Conram la parenta pobra perquè patim els efectes de la condició humana, no els de la condició adolescent. En definitiva, és la condició humana del metge Jordi Teixidor de Ventós el que ha fet possible la plaent sorpresa d'El mur blanc amb lletres d'anunci.

Jordi Teixidor de Ventós, l'autor d'aquest llibre que no és cap novetat però que resulta que queda, és el fill metge de Joan Teixidor -l'autor d'El príncep (Els llibres de l'Óssa Menor, 1954) i Una veu et crida (Ed. 62, 1969)-, que, segons m'explica l'amiga llibrera que amablement me n'ha fet obsequi, no semblava que se sentís cridat a seguir les petges del pare. El que passa és que, en aquestes coses, no se sap mai.

El primer que cal dir d'El mur blanc amb lletres d'anunci és que el seu discurs és extraordinàriament directe i senzill. El poeta va directe al gra, no es perd per les foranes. Això fa que la major part dels seus poemes siguin prou breus i concisos. Qualcú que indaga, esbrina o investiga literatura o escriptures a Bellaterra, el criteri del qual mereix tot el meu respecte, sosté la teoria que els textos de la parenta pobra han de tenir una certa extensió: sense un desenvolupament mínim del discurs no seria possible el poema. Podríem dir que sembla creure més en l'eficàcia dels poemes d'una certa llargada que no en l'eficàcia de les tankes ni -encara manco- en l'eficàcia dels versos solts, alguns dels quals tanmateix poden tombar qui es topa amb ells. El meu parer és que El mur blanc amb lletres d'anunci és una excel·lent demostració que els poemes breus, els poemes que practiquen o sofreixen la retòrica o la contraretòrica de la brevetat, també poden perfectament quedar, també poden funcionar i de manera contundent. A la primera part del recull, Poemes estramps, en trobam un, Tardor I (Llevant), de sols dues estrofes, que es tanca amb un vers tan rodó com: «S'està bé, fa estona que no penso». Perquè -i això no és un problema o una qüestió de l'adolescència- sols els granats podem reconèixer el bé que ens fa una distensió de la maquineta de la ment. Malgrat que el poeta sap molt bé, igualment, que el silenci també pot esclatar, i de vegades ho fa i fa por, com en el poema Un tren a la matinada. Però no tot és afany de pau. Perquè cal admetre que el poemet següent, Cargol, no té res de pacífic: «Tanca't un cop més, / també al desig. / Fes-te una llar / de mala bava i merda. / Et despertarà l'herba molla / i l'olor forta de terra. // I faràs un petit volt, / sol, amb les banyes de sempre».

No poc deixar de recomanar tres poemes de la segona part, La fageda -d'una densitat impressionant que subratlla Manuel Vázquez Montalbán en el seu epíleg-, El mar, el foc i la plaça i Amor abans de les paraules, dedicat al seu fill Joan, al qual s'adreça, amb admirable senzillesa: «Quan no sabies parlar, jo t'agafava la mà. / Te l'apretava un cop i tu em contestaves: un cop; / Te l'apretava dos cops, i tu contestaves: dos cops; / Te l'apretava tres cops, i tu contestaves: molts cops. // Ens estimarem sempre, però potser mai sabrem parlar tan clar». Enhorabona, senyor Teixidor; que apretava sigui un castellanisme no crec que ens hagi d'ocupar o preocupar gaire en aquest context: la intimitat de l'idiolecte familiar ens ha d'inspirar algun respecte. I feim vots perquè no hagi deixat d'escriure una mica. El mur blanc amb lletres d'anunci ens demostra que un poc de la seva escriptura pot esser molt. Perquè no és necessari escriure massa per a deixar una obra que quedi de bon de ver. La qualitat sempre serà més important que la quantitat.

Bartomeu Fiol, escriptor