Hi ha persones que tendeixen irremeiablement a esdevenir la seva caricatura. Quan l'hàbitat d'aquestes persones és l'espai públic, el procés d'autocaricaturització té alguna cosa a veure amb la tragicomèdia d'alguns espectacles de fira. Si tenen el suport d'un grup més o menys nodrit de hooligans, la representació assoleix moments de gran patetisme. És com si la persona en qüestió s'oferís en una performance per encarnar la transformació fatal. El patetisme amb què el batle de Calvià s'ha llançat a la navegació a bord de la llengua balear presenta un exemple de voluntat d'autocaricatura que assoleix una nitidesa, una transparència digna d'agrair. En la persona del batle de Calvià res no és ambigu, ell no juga a dues cartes, no té reserves mentals. Ha desproblematitzat la qüestió de la llengua amb quatre talls contundents, i és això el que vol imposar, i amb aquesta voluntat aspirar a presidir un partit que, sense ell, podria semblar pactista, covard, un partit de meu-meus. No és tan complicada, la cosa: llengua balear amb una modalitat per a cada illa, mallorquí, menorquí, eivissenc. Ja es veurà què es fa amb el formenterer, o amb el pollencí, etc., però això no és cap problema: amb les idees clares, s'estableix una modalitat de més o se'n lleva una sense manies. D'aquesta manera, matam el catalanisme a les Balears, i muert el perr s'ha acabat la ràbia. Un cop assentats aquests principis, que tothom hauria d'entendre per la seva simplicitat, el batle de Calvià repta Rosa Estaràs a un debat públic sobre la llengua, perquè les coses s'han de fer així, evitant les ombres de les voreres polítiques. Dos grans experts en lingüística esgrimint els seus coneixements, en una brega per convèncer un possible públic format, igualment, per lingüistes experts. Tot és qüestió de coratge, la llengua, el nom de la llengua i la gramàtica, si vols, són qüestions que s'han de resoldre amb coratge, deixant de banda aquest cavall de Troia catalanista que formen la UIB, l'OCB i altres sicaris de... qui? És igual, del catalanisme separatista i colonialista. Que tot això ho pugui encarnar un sol home en la gran performance amb què ens voldria distreure uns mesos, no deixa de tenir mèrit. No hem d'escatimar elogis a la representació: és d'un verisme contundent, potser una mica sobreactuat, per ventura l'actor es deixa arrossegar cap a les zones més melodramàtiques de la funció, però al final haurà aconseguit, si no una altra cosa, que per a alguns Rosa Estaràs passi per covarda en no haver acceptat el repte -suposam, és clar, que deixarà passar de llarg aquesta oportunitat. I després? Què farà després el PP amb el batle de Calvià? A part de dir que és un partit amb democràcia interna, on totes les opinions són respectables, etc., què farem els ciutadans amb un partit que dóna aixopluc a qui pretén afeblir, diluir, en realitat, l'excipient de la nostra identitat? No és només la corrupció coneguda i la que encara hem de conèixer, el que hauria de preocupar els conservadors illencs, és també el paper que ha de jugar l'extrema dreta en el futur del partit.