Llenguatges diferents

En arribar a la plaça de Catalunya, Durruti va alentir el pas. Era plena de gom a gom. En un gest espontani i de desconfiança va palpar amb la mà dreta l'Star que portava a una de les butxaques, i amb l'esquerra va ajustar-se la gorra de manera que la visera li ombregés la cara. Una mica més enllà d'on era va distingir alguns companys de Los Solidarios. Alhora que s'hi atansava, els preguntava: «¿A qué vienen tantas rosas?» Va respondre Joan García Oliver: «Deu ésser el seguici de l'enterrament de Macià.» Ascaso va observar amb reprovació a Durruti: «Yo, en tu lugar, me quitaba el sombrero». Va fer de no sentir-lo, Durruti. «Buenaventura, si és l'Avi!», va exclamar Aurelio Fernández. Però Durruti ja havia fet unes passes envers la gent. «Hay muchos plumillas», va comentar Ascaso. «Pues ya lo sabéis: mirada de halcón y a por Planas», va recomanar Durruti. Això succeïa a Barcelona, dimecres passat, Diada de Sant Jordi. Amb la mateixa improbabilitat que dos trens que circulen per vies diferents xoquin, els anys trenta s'infiltraren en el 2008. Los Solidarios s'obriren pas entre la multitud. «Escrius en castellà?», va demanar un lector a Najat El Hachmi. «Únicament ho faig en català», li va respondre. «Burgesa!», li va etzibar Ascaso. La disputa no va continuar, perquè García Oliver va endur-se'l unes passes enfora. Va ésser quan l'escriptora de Vic va dir allò de «la mirada perplexa no me la trauré mai de sobre». Los Solidarios ja no la sentiren: s'havien atansat a una taula on Carles Reixach es feia un tip de signar llibres. «Com es diu el teu llibre?», va demanar-li Aurelio Fernández. «Que no ho llegeix a la coberta?» -va respondre-li el Charly- Ara parlo jo, es diu. Va meravellar-se, García Oliver. Hòstia -va exclamar-, un paio amb dos pebrots! Vol parlar, i parla. Que se l'escolti, la patronal! Va interessar-se pel llibre, Buenaventura Durruti, tot recordant les paraules enceses que va dedicar als seus homes a Bujaraloz: «Antes que retroceder hay que morir». Va ésser quan el juliol del trenta-sis, defallien a les portes d'Osera. «Yo también dije ahora hablo yo, va confessar-li a Rexach». Ah, però vostè degué dir alguna cosa. Jo, a diferència de vostè, no dic res», li va respondre el Charly. I va continuar el seu discurs: «Escriure em fa tanta mandra com xutar... Si de jove no xutava per no moure la cama, imagini's, l'esforç que ha de suposar escriure una pila de pàgines... Mirin el llibre per dintre: és en blanc. Ara parlo jo...? Doncs no dic res. Què parli el Johan que, ell, sí que en sap». Es consultaren amb la mirada, Los Solidarios. «Yo cojo uno para escribir lo de Bujaraloz», va mussitar Durruti. I continuaren obrint-se camí entre la munió de gent. S'aturaren a badocar un grup d'escriptors presidit per Emili Manzano. «En el programa d'en Bassas m'he permès l'atreviment d'exclamar, som una nació!», deia Biel Mesquida. «I sis gambes fan una ració!», li responia Joan Miquel Oliver. «El iaio deu ésser de la Lliga», comentà Joan Garcia Oliver. «I el de les gambes cambrer com tu», li va respondre Aurelio Fernández. Continuaren. Llúcia Ramis signava exemplars del seu llibre, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys. Va comentar, Durruti: «A los treinta, nosotros ya habíamos asaltado el Banco de España». Assentiren els altres. Los Solidarios actuaren més joves que The Beatles. Ascaso no pogué estar-se d'interrogar Llúcia Ramis. «¿Y qué pasa, niña, a esta edad?», va demanar-li. «Cuando tienes treinta años vives como si tuvieras veinte, pero con la crisis de los cuarenta», li va respondre Llúcia, amb el discurs Ikea ben après. Restaren bocabadats, Los Solidarios. Era com si l'escriptora els parlés xinès. «Jo la crisi la vaig tenir als cinc anys», va mormolar Garcia Oliver. Tots se'l miraren, expectants. «A Barcelona...?», va preguntar-li Llúcia Ramis, alhora que agafava bloc i llapis per prendre'n nota. A Reus, va respondre l'anarquista. I va continuar: «A les cinc de la tarda, en sortir d'escola, sabia que no trobaria berenar a casa i m'entretenia la fam jugant a la clotxa i al bèlit». Llúcia Ramis va dissimular rere una pila de llibres el Donut que havia portat de casa per no defallir. Afortunadament Los Solidarios no se n'adonaren, perquè la batussa hauria estat inevitable. Si fa no fa, la crisi de García Oliver era la crisi que havien patit tots. I no sols als cinc anys, sinó als cinc, als sis, als set, etcètera. Els records de la misèria els aclofaren l'ànim. Tanmateix, la depressió va deixar pas immediat a la rebel·lia. I va produir-se el drama: l'entesa no era possible. D'un tros enfora, mesclat entre la gent, Los Solidarios albiraren Sisa amb el seu capell de teula, i el confongueren amb el bisbe Irurita. «'A por él!», va exclamar Durruti. S'obriren pas a empentes i colzades. Sisa cantava la cançó que avala la seva plenitud artística: «Aquest any follarem com folls... Serà un polvo atòmic, supersònic...!». Ascaso va fer bullir la caldera: «sólo piensan en las monjas...» Va intervenir, en so de pau, Joan Miquel Oliver: «I ara no veuen que aquestes lletres són una variació del dadà...». Explotà Aurelio Fernández: «Del dadà...? Serà del tatà!». I immediatament cantaren les metralladores: tatatatatà...! tatatatatà! La multitud clamava: «Crideu Sauraaa!» Carles Reixach cercava refugi sense deixar de mormolar: «Què és això...? Si cal tirar un penal no el tiro jo, cerqueu Johan... Jo, a casa...» I Llúcia Ramis? Cridava: «M'han esclafat el Donut!» I aquest conte s'ha acabat i si no és mentida és veritat.