La política d'avui en dia es caracteritza per la superficialitat i la imatge. Un bon exemple d'això ha estat, en la meva opinió, el nomenament del nou govern del president Zapatero. Aquest nomenament s'ha centrat de forma molt concentrada en el tema del gènere. És a dir, tenim un debat que en lloc d'estar presidit per la conveniència o inconveniència de determinats ministeris, un debat que en lloc d'estar presidit pel coneixement i capacitat o no de les persones proposades per a cada àrea, en lloc d'això, ens quedam amb la maniobra del sexe dels nous ministres. Només de manera tèbia s'ha posat en qüestió la unió dels ministeris de medi ambient i agricultura. Una decisió d'enorme importància política com és la composició departamental d'un govern i el nom dels seus responsables s'ha simplificat en una caricatura consistent en una dona embarassada caminant davant militars. Que els mitjans i els opinadors hagin comprat aquesta moto diu molt de l'estat del debat col·lectiu a l'estat espanyol. Els autoanomenats progressistes, molt sovint, s'atribueixen el monopoli de les idees; d'acord amb aquesta versió la cosa aniria així: els d'esquerres defensen idees, els de dretes interessos. Davant la venda del nomenament del nou govern pens que l'esquerra s'hauria de començar a preocupar davant la pobresa de les seves idees i de la seva capacitat de lideratge. Zapatero té, sobretot, un element al seu favor. Aquest element és tenir una alternativa/oposició nefasta per la sensació d'extremisme que provoca a molts de ciutadans. A Zapatero qui el fa bo és el PP. Si no fos per això, hi hauria coses que no passarien amb aquesta impunitat. Coses com el manteniment de ministeris com educació i cultura o com habitatge, ambdues competències autonòmiques; coses com el manteniment de ministres com el d'Assumptes Exteriors o com la d'Obres Públiques. Pens que les valoracions sobre aquesta composició ministerial haurien de ser molt més rigoroses. Crec que a la causa per a la igualtat d'homes i dones li fa més mal que bé que darrera el nomenament hi respiri una operació de marketing feminista; o dit d'una altra manera, que es doni a entendre que si determinades dones han estat nomenades ministres és més per la seva condició de dones que per la seva idoneïtat per al càrrec. La igualtat, per jo, consisteix que es nomenin les persones més idònies, independentment de si són homes o dones. El que passa és que tal com ha plantejat la discussió el PSOE, el gènere s'ha tornat més rellevant que la idoneïtat. I aquest plantejament era cercat i considerat com l'escenari millor per a una determinada escenificació partidista. Encara que a mi em sembli un plantejament equivocat i contrari a anar avançant cap a la igualtat; la realitat però, és que la gran majoria de les interpretacions han estat positives i favorables a la tasca de nomenament del president Zapatero. Arriba un moment que el corrent majoritari te sembla arrossegar cap a consens i parers que no semblen massa raonables. En aquest sentit tenc la impressió que el PSOE hauria d'estar en disposició de nomenar ministres amb uns perfils acadèmics, intel·lectuals i professionals molt més potents, perfils amb més prestigi. Intentar sortir de tanta simplificació buida no és fàcil perquè vivim una època en què els missatges esquifits dominen el panorama. En Zapatero ha aconseguit l'efecte que cercava, i precisament això és el més trist, que ha situat el debat en uns límits desencoratjadors pels que volem apujar el nivell de la cosa pública. Ja n'hi ha prou de donar per bones posicions que són senzilles cortines de fum.

Josep Melià Ques, misser