Si vos diuen que el nen del vostre veïnat fa tal bondat que ja no el senten i els pares el deixen «cercar Bin-Laden» després dels deures, no us espanteu, no s'estan quedant amb vosaltres, és el llibret infantil revelació d'aquest Sant Jordi. Ara ja no fan l'«On és en Wally?», ed.B de Barcelona ha tret l'«On és Bin Laden?» i ja teniu un llibret per a nens i nenes ple de barbuts que quasi hi surt el Julio Anguita. Ja ho sabeu, «per quan els nens es posin en pla sarraí i s'hagi acabat el temps de les pesepés...».
En aquesta ressenya es troba el nostre personatge quan es torna aixecar i s'apropa al finestró per tercer cop. Quins collons! Quan va néixer li tocà ser R. Rosselló Riutort i avui, encara, no ha pogut fer mai la erra i ja n'ha complit quaranta i és a cal metge i... avui no és pas el seu dia.
Davant el finestró dret, aquesta funcionària l'ha informat de la vaga i també li ha fet repetir el seu nom quasi cada dos minuts i encara no ha bastat. La cua és llarga i ja hi ha una dotzena de persones que coneixen de primera mà les seves difucultats lingüístiques. Després li demanen paciència i li tornen el seu volant per anar a la sala, a esperar el seu torn, si arriba. Ha sigut dur repetir les erres tants cops i s'alleugereix molt assegut llegint bretolades de barbuts a llibres infantils. Sort que l'enquesta del finestró ha acabat, començava a agafar un aire manicomial i n'era jo el protagonista, pensa. No haver de parlar i estar llegint, és una manera bastant decent de passar l'espera, si no fos perquè s'arriba a fer impossible no escoltar el que es diu de tan a prop que es diu: idò jo, en política sóc ateu!... sóc ateu!... i d'aquests que creuen quan convé i quan no convé no hi creuen!
Resisteix i intenta seguir fullejant el suplement de cultura de torn.
Tanmateix aquests, fent un gran xivarri, no aguanten més i decideixen marxar. Ja vindran un altre dia: «quan no hi hagi vagues!»
Resten tres persones a la sala i el nostre personatge estrella intenta relaxar-se així com pot. Fa un moviment com si es volgués posar més còmode i segueix llegint per fer alguna cosa: «Quasi totes les versions de la llegenda de St. Jordi asseguren que el drac feia tremolar de por la gent de Montblanc, prop de Tarragona. Aquesta és la versió majoritària, però els més prestigiosos historiadors d'avui asseguren que pogué entrar o se'l veié per primer cop acabant el primer terç del segle vint, avançant tot resolt per la Diagonal de Barcelona. Era més bé petit, però anà fent i anà guanyant pes i volum, fins a assolir el bagatge actual. S'arribà a posar com un gran bacó, esquena dentada i pell escatada de verd, deien al principi, brillant i llambrejant i enlluernant tots els voltants. Aviat ben poderós, aprengué a nedar i a volar també, i per la seva habilitat en diferents disciplines rebé, fins i tot, algun premi. A l'hora de caçar esdevingué implacable i s'ho anà cruspint tot, ell solet! En molt poc temps ho assimilava tot i ja no se'l pogué aturar. Si algú havia plantat cara, queia de forma implacable i acabava entre les seves barres...»
Encomanant-se a Don Martín Tacón, el nostre amic quasi llança el diari sobre la cadira. «Ja no puc més! Ja n'hi ha prou d'articulistes que escriuen en "morse" potser ells s'hi entenen, però jo no sé pas què putes volen dir...»
Mira el rellotge. A la sala quasi no s'aprecia vida intel·ligent, llevat d'un homenet molt major que pesa figues des d'un cantó.
Abans d'aixecar-se definitivament no sap per què, però fa un darrer cop d'ull als fulls on surt un llibreter que sembla cremadíssim com sempre, parlant un idioma mal d'entendre: "quasi pot curar molts de mals, però no és una medicina, pot solucionar alguns aspectes de la vida, et pot ajudar a seguir endavant si tries bé..."" per altra banda un llibre no és un medicament, però, així i tot, a ningú se li ocorre que les farmàcies rebin, més tard que altres tipus de botigues, l'esperat nou model d'aspirines,... primer les farmàcies!" amb les seves declaracions, el llibreter de torn acaba d'embullar el nostre prota, que s'aixeca esbufegant i cerca la sortida convençut del dret universal a fer vaga, però sense saber molt bé com s'ho farà per a poder tornar a deixar la feina. Surt i en deu minuts es troba envoltat de llibres (sí, era ahir) i subliminalment decideix cercar, a la primera paradeta que troba, aquest llibre infantil ple de barbuts. Ho demana a la dependenta, que immediatament sap de què parlen: «que el nen no hagi de llegir molt...», li mostra: «no es preocupi, no hi ha un sol paràgraf». Quan li serveixen el llibre, decideix, mentre agafa una rosa per a la seva dona, tastar-ne un per a ell i ràpidament s'autoproposa comprar el primer que en obrir el sobti una mica: «Pingüí és una paraula atacada per les mosques» i no en parlem pus, s'emporta un clàssic del vint, reeditat i mira tu per on que quan el cercava mai el trobava! Per arrodonir, abans d'anar cap a casa, decideix passar per la farmàcia a cercar la versió líquida d'aquest famós elixir; el seu estat comença a ser lamentable, potser s'ha marejat donant voltes a un diari absurd durant l'espera. Puja com un autòmata al bus i es posa a resseguir amb el dit per allí on passa, tot cercant El barbut entre els barbuts (per allò d'avançar-se i fer una gràcia al nen) tanmateix, un cop a ca seva, la muller li podrà dir més alt, però no més clar: «R. No t'entenc gens ni mica, vas al metge queixant-te de la ditxosa vaga i que la culpa és tota dels immigrants i quan tornes, no has passat consulta i me véns amb un llibre farcit de moros!» La resta de passatgers es miren el títol esmaperduts, el nostre prota es mira el company de seient que porta un vestit fins als peus i un barretet la mar de mono. Porta, també, una molt ben retallada barba i fa la mitja des d'un racó de la pàgina que arriba a l'última ratlla d'aquesta història.
Àlex Volney, escriptor i llibreter
