Com seria si llegíem

En dir país, quines idees, quines imatges, quins sentiments, quines requisitòries s'aixequen en remolí en els nostres caps? El mot país al·ludeix a geografia i història, als arbres, a l'olor de les garriques, als moviments de la mar, al vent, als amors i a l'abandó, a l'experiència, a la memòria, a les serres i a les planes. A una certa idea de futur, també a qüestions tan tècniques com la metodologia per a resseguir els nombres que ens informin adequadament del dèficit fiscal. Un finançament just. Aquí el país deixa de ser un corrent espiritual per ocupar-se també dels nostres cossos, de la seva salut, de la seva successió. En fi... Però, per damunt de tot, o entre tot, país ens remet a qüestions de llengua i cultura, que, per més que alguns personatges sinistres d'aquí i de fora, de dreta i d'esquerra, hagin volgut debilitar, tanmateix continuen sent els pilars d'una societat amb vocació, amb voluntat de país. El país se sosté en l'estructura quasi invisible que han bastit la llengua i la cultura pròpies en el decurs dels segles. Si aquesta estructura és un factor de gran pes en qualsevol construcció de país, en els casos específics de nacions sense estat és irrenunciable, radicalment necessària, perquè aporta els nutrients del futur i els elements de cohesió social imprescindibles per evitar la desintegració.