No tenc fusta de màrtir i me'n guardaré com de caure de dubtar de la idoneïtat que un jutge instrueixi els casos que afecten a aquells que discrecionalment l'han anomenat. Ja ho sabeu: ho podem qüestionar tot menys el que, per molt evident que sigui, afecta la secta judicial que sent com atac el que habitualment només serien raonables dubtes. Això sí, ningú no em privarà del dret d'afirmar que en la resta d'activitats no es considera adient que els avaluadors siguin nomenats pels avaluats. Però la nostra justícia és diferent. Basta repassar les darreres notícies que l'afecten des del secretisme que envolta el pacte entre Justícia i els funcionaris vaguistes o la fotofòbia d'alguna jutgessa que allunya la premsa del que deu creure són les seves possessions (pens que és millor recórrer a una malaltia com la fotofòbia per justificar, sense comprometre'm massa, el que no s'ha fet d'altra manera). No sé si hi heu reparat però de l'acord que acabà amb una inexplicablement llarga vaga només n'hem conegut l'import econòmic que incrementarà les nòmines però desconeixem en quin concepte es cobrarà i si hi ha apartats del pacte que ens afecten com a ciutadans. En altres casos, quan se'ns sostreu la informació, iniciam el saludable camí del dubte. En aquest, misteriosament, hem suportat una vaga que ens ha afectat drets constitucionals sense que els encarregats de garantir-los fessin senya d'estar preocupats. S'omplen la boca de nous drets i de vells hàbits i no remuguen quan el dret a l'accés a la justícia se'ns esmuny entre vaguistes emprenyats i governants superbs. O quan se sap, com ara també ha estat notícia, que la «dura» negociació pel traspàs de les competències de justícia al Govern s'encalla en la dotació econòmica i que aquesta, encara que no ho pogueu creure, no suposa ni la meitat del pressupost anual d'IB3. Si els pressuposts representen l'ordenació de les prioritats d'una institució, la justícia del nostre petit país interessa menys de la meitat que tenir una cadena de televisió. Més clar, aigua.
El Decret de Trilingüisme del govern del fugat Matas aconseguí opinions quasi unànims. Existia unanimitat sobre la necessitat d'incloure el domini de l'anglès en els coneixements mínims dels nous ciutadans, sobre la pèssima realitat de l'ensenyament actual d'aquesta eina (amb valuoses excepcions, quasi totes producte de la iniciativa personal i generosa dels ensenyants) i sobre la vergonyosa decisió de fer un decret que tècnicament discriminava a la majoria de centres escolars que no disposaven del personal qualificat necessari per dur endavant aquesta tasca amb garanties mínimes d'èxit. Allà on ja no hi hagué tanta unitat de parer va ser en les intencions d'agredir al català que amagava la norma (si havia dubtes les aclareixen les recents declaracions de qui n'era responsable, el senyor Fiol, contra la preeminència de la nostra llengua en el sistema educatiu). Aquest problema sembla que ha desaparegut amb la nova proposta de la consellera Galmés però es mantenen les unanimitats anteriors: partim d'una mala base i no tenim els elements personals suficients per canviar-la sense discriminar unes escoles de les altres. Qualque dia s'havia de començar però assolir la igualtat demanda de més mitjans dels que ara s'ofereixen i que sigui una prioritat de govern.
