La quantitat de targetes de crèdit i targetes magnètiques diverses que un ciutadà acumula a la cartera és un dels més obvis indicadors d'estatus social d'aquests temps. Voldria complementar aquesta originalíssima observació sociològica amb una altra de més novedosa: com més contrasenyes tens, també, més amunt de l'escala social et situes i més estàs en l'ona de la modernitat. El problema és que, fins i tot per a algú com jo, d'aspiracions modestes en aquests terrenys, la quantitat de contrasenyes que s'acumulen pot resultar de maneig bastant complicat.
Fins no fa gaire, teníem una sola contrasenya: la del caixer automàtic, que ja es multiplica per «x», essent «x» la quantitat de targetes bancàries i de crèdit que un maneja. L'allau de contrasenyes, però, arriba amb el fascinant univers de les noves tecnologies de la comunicació. Improvisaré, ara, un llistat de contrasenyes possibles, o probables: la del compte d'usuari de l'ordinador de la feina, la del compte d'usuari compartit per tots els treballadors del centre, la d'accés al correu web, la de la banca electrònica (també multiplicable per «x» en el sentit anterior), la del club de fidelització de la companyia aèria, la del diari digital, la d'accés a l'altre correu web, la del fòrum electrònic restringit a usuaris, la de l'hipermercat on feim la compra per internet, la de la llibreria telemàtica allà on encarregam el que no trobam a la llibreria del carrer? Problema evident: impossible recordar-les totes.
Sembla que ha de ser un problema fàcil de resoldre, no? Doncs és irresoluble. Ni se us ocorregués apuntar totes les contrasenyes en un paperet: o bé l'hauríeu d'amagar en un lloc tan recòndit que no seria pràctic, o bé l'heu de dur a la cartera, a disposició del lladre que us la prengui. Apuntar-les a un document digital guardat a l'ordinador, pitjor encara. La mateixa contrasenya pertot arreu? Impossible: cada contrasenya té les seves regles, i si una només pot tenir quatre dígits, l'altra n'ha de tenir vuit, o si una no accepta caràcters numèrics o majúscules, l'altra té la combinatòria de lletres i números, o de majúscles i minúscules, com a condició inexcusable. Per no parlar de les que s'han de canviar de manera prescriptiva, per raons de seguretat, cada mes o cada dos mesos.
Hi ha la solució de les pàgines web que et proporcionen la teva contrasenya, bé mitjançant el simple enviament d'un mail quan l'usuari ho demana, bé mitjançant la vinculació de la contrasenya a una pregunta clau (el nom del teu animal de companyia, el llinatge de la teva àvia materna, el nom propi del teu millor amic de la infantesa) que l'usuari ha de contestar per recuperar-la. No està malament, però sembla evident que són sistemes només aptes per a usos que no exigeixen un grau de seguretat molt estricte. Difícilment superen, a més, els entrebancs dels canvis successius d'animal de companyia (¿ja tenia en Boira, o encara tenia en Fosc, quan vaig fer-me usuari del club de subhastes virtuals?) o dels dubtes sobre quin és el millor amic de la infantesa.
Diu la màxima que és de savis esforçar-se a corregir allò que és a les nostres mans corregir, i no encaparrotar-se amb el que no té remei. I això de les contrasenyes em fa l'efecte que no en té. Jo continuaré com fins ara: usant la mateixa sempre que se'm permeti, apuntant en un paperet el que em puguin robar sense pèrdues dramàtiques, i posant un nom d'un animal de companyia diferent cada vegada que pugui optar pel sistema de pregunta clau.
