Maoisme contra budisme: la destrucció del Tibet

Lamentablement, el Tibet independent no va aprofitar aquest període de pau per realitzar grans reformes i assolir un ple reconeixement internacional. Inicialment, el XIII Dalai-lama va impulsar importants canvis i, per primera vegada, va dotar el país de bandera (la mateixa que aquestes setmanes han enarborat arreu del món els activistes protibetans), policia i exèrcit regular. També es va crear el primer banc i es va obrir una escola anglesa a la ciutat de Guiantse. Fins i tot s'enviaren estudiants a l'Índia i, si bé només quatre, a la llunyana Anglaterra. Però tot aquest reformisme xocà amb els grans monestirs i els terratinents, que eren els únics que disposaven de recursos econòmics. Un increment dels impostos provocà una radical reacció conservadora contra el Dalai-lama, que va haver d'aturar els projectes modernitzadors.

Durant la Segona Guerra Mundial, el Tibet romangué neutral i no permeté el pas de subministraments militars dels Aliats cap a la Xina de Chiang Kaishek. El 1942, es va crear a Lhasa una oficina d'Afers Exteriors i es va notificar al Govern xinès que havia de tractar amb aquesta oficina, fet que va provocar la indignació dels xinesos i el trencament de relacions entre els dos països. A poc a poc, la situació del Tibet fou cada vegada pitjor. A partir del 1945, es va reprendre la guerra civil a Xina, que va anar evolucionant a favor dels comunistes de Mao Ze Dong. A Lhasa, coneixien perfectament el que era capaç de fer un règim de caràcter soviètic contra el budisme, ja que havien seguit amb horror l'evolució de la República Popular de Mongòlia, el segon país comunista del món. La salvació només podia arribar d'Occident, de manera que, el 1947, el Tibet llençà una ofensiva diplomàtica per aconseguir el seu ple reconeixement internacional. Tanmateix, els Estats Units, que sempre havien donat suport a la Xina nacionalista de Chiang Kaishek, es reafirmaren en el reconeixement d'un Tibet autònom sota sobirania xinesa. El desastre s'aproximava. El 1949, Mao Zedong es va imposar completament i es va proclamar la República Popular Xina.

Ben aviat Pequín es manifestà en el sentit de «reintegrar» el Tibet a Xina i «alliberar-lo» de la «teocràcia feudal». El 1950, les tropes xineses atacaren el Tibet i derrotaren el petit i endarrerit exèrcit tibetà. Abans de la desfeta final, i davant la indiferència d'Occident, el XIV Dalai-lama acceptà negociar i una delegació tibetana es desplaçà a la capital xinesa. Es va signar un acord que reconeixia el domini xinès a canvi d'una àmplia autonomia per al Tibet, on continuava l'administració del Dalai-lama. D'aquesta autonomia, es restaren excloses les regions perifèriques d'Amdo i Kham, que varen esser completament assimilades a Xina. La col·lectivització de la terra i els excessos en la lluita contra els terratinents i els sacerdots budistes provocaren una revolta precisament a Kham, que aviat (1956) es va convertir en una guerra de guerrilles, en part gràcies al suport, ara sí, dels Estats Units.

L'acte final per acabar amb el Tibet lliure es va produir el 1959. Davant el temor a esser empresonat per les tropes xineses, el Dalai-lama es va exiliar a l'Índia. Poc després, esclatà una revolta armada a Lhasa que fou durament reprimida per les tropes xineses. Milers de tibetans varen morir i la societat i la cultura del Tibet foren totalment desarticulades. La majoria dels monestirs varen esser tancats i els seus immensos tresors foren saquejats. Només entre el 1958 i el 1960, el nombre de monjos budistes va minvar de 141.100 (el 9'5% del total de la població) a uns 20.000 (l'1'5%). Milers de monjos i altres persones considerades «contrarevolucionàries» foren enviats als camps de treballs forçats, la rèplica xinesa al temible gulag soviètic. A més, l'estatalització de l'economia i els enviaments de productes alimentaris des del Tibet a la Xina, provocaren la fam a l'Altiplà tibetà, un flagell fins aleshores desconegut malgrat la pobresa i l'endarreriment del país. La persecució religiosa encara es va endurir més amb l'inici de l'anomenada Revolució Cultural. Milers de monestirs foren destruïts, amb pèrdues irreparables per al patrimoni de la humanitat. També es va perseguir la llengua tibetana i molts de textos antics patiren igualment la barbàrie maoista, com molt bé explica Josep Lluís Alay en la seva documentada Història dels tibetans (2000). En conjunt, en els anys cinquanta i seixanta, directament o indirecta, la dominació de la Xina Popular va provocar la mort d'un milió de tibetans.

A partir del 1976, Pequín moderà la seva política però, tanmateix, les negociacions entre els tibetans de l'exili i el Govern xinès es trencaren el 1984. A la darreria del s. XX i principi del XXI, Xina ha impulsat una gran immigració al Tibet i ha continuat amb les restriccions contra la religió budista i la llengua tibetana. Encara que no sigui un exemple de separació església estat (el Parlament tibetà a l'exili encara està en bona part format per representants dels diferents corrents del budisme i de l'antiga religió phön), no hi ha dubte que el XIV Dalai-lama continua gaudint d'un enorme prestigi dins i fora del Tibet. A més, s'ha de tenir en compte les seves paraules quan considera les recents protestes a quasi totes les regions del Tibet «com el resultat de l'angoixa mental i física dels tibetans, massa temps reprimida, i del profund ressentiment provocat per la negació dels drets del poble tibetà, la manca de llibertat religiosa i la distorsió sistemàtica de la veritat per part de les autoritats xineses».

Antoni Marimon Riutort, historiador