L'any 1954 Line Renaud cantava El Bolero Balear i ara, no sé per quina associació d'idees, cada vegada que sent a parlar de «sa llengo balear» em ve al cap el títol de la cançó. Supòs que serà per les connotacions folklòriques de la paraula «balear» aplicada a termes com cultura i llengua, o tal volta perquè na Line Renaud tampoc no anava gaire ben assessorada i els compassos entre estrofa i estrofa són del «Parado» i no del «Bolero». Un bon bolero balear és el que ens estan oferint aquests dies els aspirants a filòlegs i a historiadors. Sense cap sentit del ridícul fan mestressades, pontifiquen i dictaminen pomposament sobre història i llengua, i pareix que posen messions a qui la diu més grossa. Qualsevol persona que tengui dos dits de front si està malalta anirà al metge i no a un aficionat a curandero. Tota aquesta tropa estima tant la nostra llengua, que no l'empren mai per no tudar-la. Hi ha amors que maten. No tenen remei. Qui tampoc tenen remei són alguns guies turístics. A vegades si ignoren una cosa valdria més reconèixer la seva ignorància i no dir bestieses. Dissabte passat davant el mercat de la Boqueria hi havia un grupet de francesos i una senyoreta que els explicava la història del mercat. Just en el moment en què jo passava pel seu costat un senyor va demanar quin era l'origen del nom «Boqueria». La guia, espanyola, sense cap vergonya li va respondre: «S'anomena així perquè al mercat venen un peix anomenat 'boquerón'». No em vaig poder reprimir i, acudint al meu francès ja una mica rovellat, li vaig demanar perdó fer ficar-me allà on no em demanaven però que creia que anava una mica errada. Els vaig intentar explicar que el nom que se dóna al mercat ve de quan a l'altre costat de la Rambla, a l'anomenat Pla de la Boqueria, venien carn de boc. Les meves feines varen ésser trobar la paraula boc en francès. La guia tampoc no sabia què era un boc. En vaig sortir dient als francesos que un boc era el mascle de la cabra. Supòs que em varen entendre perquè el senyor que havia fet la pregunta va acudir a la mímica i va fer menció de dur banyes i barbó. Després de tornar la dignitat al nom del mercat, tota cofoia em vaig encaminar a les parades de peix. Amb un poc de sort a vegades trob rates i aranyes, peixos imprescindibles per cuinar un bon aguiat de peix estil eivissenc que és mel. A una de les parades em vaig trobar amb en Manel, un conegut meu, que menava un grup de joves estrangers. En Manel va obrir fa uns parell de mesos una llibreria al carrer Avinyó, a dues passes del restaurant, punt de referència per a molts de mallorquins, Can Pitarra. La llibreria està especialitzada en publicacions sobre Barcelona. S'hi fan tertúlies literàries, exposicions i altres activitats. En Manel és un home polifacètic, a més de llibreter també és escultor i participa en el projecte BCN L.I.P. Organitzen cursets de castellà i català per a estrangers. Em contava que la majoria d'alumnes quan arriben desconeixen que a Catalunya se parla una llengua diferent a l'espanyola. Molts, sobretot els que tenen el projecte de restar a Barcelona, després de passar per les mans d'en Manel opten per fer cursets de català. Entenen el fet que aprendre la llengua del país que han triat per viure és un element important d'integració. Dissabte en Manel estava donant una classe pràctica als seus alumnes en col·laboració amb les placeres de la Boqueria. Aquestes santes dones s'han afegit entusiastes al projecte d'en Manel de fer viure als estudiants el dia a dia barceloní en la llengua pròpia. La peixatera anava anomenant molt a poc a poc i en català la denominació dels diferents peixos i mariscs que ornaven la seva parada baix l'atenta mirada dels estudiants. Un dia són peixos, un altre fruites i verdures o carn. Una forma amena i original perquè aquests al·lots i al·lotes coneguin els noms propis de la terra i no diguin dois com la senyora guia espanyola que contà la rondalla que el nom de Boqueria ve del foraster «boquerón». Abans ja havien intentat canviar el nom tradicional del mercat pel de «Mercado de San José», i ara ens vénen amb la cançó del «boquerón». És que no tenen consol. Davant tanta beneitura, cuinar és la millor teràpia, me'n vaig a fer el dinar.