La venjança de la felicitat
«Sigueu feliços: aquesta és la millor de les venjances». Una frase com aquesta només podia haver estat escrita per un jueu, i efectivament és a les pàgines del Talmud on podem llegir-la. Quan et persegueixen, humilien i exterminen pel que ets, quan el futur pinta molt negre perquè ja són tantíssims els morts teus que carregues i perquè has perdut massa guerres, només et queda el privilegi de la felicitat. Pot semblar contradictori; no ho és gens. Si algú et vol fer mal, el teu millor contraatac és demostrar-li que, a pesar de tot, tu estàs bé, i saps com fer-ho perquè la vida et continuï resultant una pura meravella.

Els jueus, això, ho han tengut sempre molt clar. Tan malament ho han passat que no els ha quedat més remei que aprendre-ho. Potser ja va sent hora que els mallorquins ho anem aprenent. Ara que ja no és possible -si no es vol caure en el ridícul més espantós, o en el cinisme més immoral- continuar creient en la possibilitat d'una Espanya veritablement plural i democràtica, ni en una societat mallorquina madura i sobirana; ara que ja s'ha demostrat que, sigui qui sigui qui la governi, Espanya supurarà sempre la mateixa bilis ofensiva contra tot aquell que no l'assumeixi i l'acati uniforme i castellana, convé que cadascú comenci a construir un dic íntim, de felicitat íntima, privada, impermeable a la pol·lució exterior. No donar la lluita per perduda, però sí fer tan còmode com sigui possible el quarter d'hivern, el refugi de retirada. O de descans temporal.
És una idea que m'ha estat rondant darrerament, i crec que no són pocs els mallorquins (i els catalans) que la comparteixen: tenc una família fantàstica, més o menys em puc anar guanyant la vida com vull, els pocs bons amics que tenc no em fallen i la dona amb qui estic em continua salvant, i a més tenc una ambició ben perfilada que em té fabulosament entretengut. Si no fos, pens llavors, perquè el meu país se'n va a prendre pel sac, seria perfectament feliç, no tendria cap maldecap ni un. Si fos francès, em dic sense desitjar-ho, o espanyol de Burgos o de Jaén, amb una pàtria natural, pròpia i sòlida, viuria tan tranquil...

Però després veig el rostre desmuntat de rancúnia d'un Acebes, o sent els comentaris enverinats -però enverinats per dins, potser amargats i tot- de tants espanyols o francesos que a causa del seu patriotisme exacerbat pateixen perquè senten que el seu país no és tan important com ells voldrien, i arrib a la conclusió que entre el seu malestar i el meu no hi ha cap diferència. Acebes i Bono i els seus em van guanyant ideològicament per golejada, em dic, però en el fons ells estan tan descontents com jo. ¿Com és possible? No ho entenc. Jo em sentiria un privilegiat dels déus, si el meu país estigués com està el seu. I a més són més nombrosos, i ho tenen tot a favor: la demografia, els mitjans de comunicació, el marc polític, la mala llet...

És just després d'aquest darrer pensament quan comprenc plenament el significat de la frase del Talmud: la felicitat és la millor de les venjances perquè és l'única arma amb què tothom ha de guerrejar tot sol i cara a cara.

Caríssima irresponsabilitat
A finals dels noranta, Bill Gates ja va anunciar que ho faria, però finalment se'n va desdir; ara ha estat una famosa cuinera multimilionària nord-americana la que ha dit que, pel bé dels seus fills, no els deixarà ni una engruna de la seva enorme fortuna. El més probable és que, igual que Gates, ella també s'acabi fent enrere, ja sigui perquè ella mateixa reflexionarà sobre l'assumpte i arribarà a la conclusió que l'opció que ha pres és una frivolitat temerària envernissada de grandesa moral, ja sigui perquè els propis fills la tancaran dins un soterrani fosc i no la deixaran sortir fins que recobri la sensatesa i estampi -amb tinta inesborrable- els seus noms al testament.

En qualsevol cas, el que és interessant -perfectament simptomàtic de la nostra època, tan irresponsable- és que algú es pugui plantejar (i després fer pública!) una qüestió semblant. I no estic posant en dubte les bones intencions de la multimilionària cuinera. És evident que ella creu que col·locar els seus fills en una situació en què s'ho hagin de guanyar tot, tal com ella ha hagut de fer, els serà útil. Perquè els convertirà en millors persones. I els obligarà a ser responsables: a aprendre el valor de l'esforç i de la feina; a marcar-se unes fites i a adonar-se de quant costa arribar-hi; a saber degustar la satisfacció increïble que proporciona abastar el que cobegen i a saber valorar tot el que hauran après mentre intentaven assaciar-se les ambicions. Com és lògic, la senyora només pretén evitar que els seus fills acabin com tants altres fills de milionaris: podrits per l'opulència, convertits en uns éssers despòtics, capritxosos, perduts i consentits, i horrorosament vulnerables.

Deu ser perquè les bones intencions de la cuinera són tan evidents i tan compartibles que molta gent no veu amb mals ulls una decisió d'aquest tipus. Alguns diuen que, en una època i una societat en què tothom delega els seus deures, tendeix a la comoditat de la renúncia i aspira a tenir-ho tot sense fer ni donar res a canvi, una actitud com aquesta és un revulsiu. Alguns creuen fins i tot que és un exemple valentíssim de responsabilitat, una mostra encomiable d'esperit de sacrifici, una inoblidable lliçó de rectitud moral. Naturalment, el 99,9% dels que diuen i creuen aquestes coses no sacrificarien per res del món la seva fortuna ni regatejarien a la seva prole l'herència que els pertoca. Però això és un altre tema. Sigui com sigui: ¿és segur que la decisió de la cuinera despresa constitueix un acte de responsabilitat, que servirà d'exemple als seus fills perquè al seu torn també siguin responsables?

No ho crec. Més aviat crec que els servirà d'exemple contraproduent. Per començar, una actitud com la de la cuinera obvia un fet importantíssim, que és que tothom és -i ha de ser- responsable a la seva manera, en funció del seu estatus social, de les seves possibilitats econòmiques, del seu paper en la societat. Ser responsable vol dir primerament assumir qui és un mateix i saber la situació en què un es troba i, a partir d'aquí, intentar viure de la manera més profitosa i exemplar possible. Un general que, en plena guerra, renunciés a les seves responsabilitats de comandament per assumir les pròpies d'un soldat ras no seria un valent ni faria cap favor als seus subordinats. Al contrari: seria un covard i un irresponsable que els posaria en greu perill.

De la mateixa manera, si un milionari aspira que els seus fills siguin responsables i no caiguin en tots els vicis que una vida regalada i dissoluta els ofereix, el que hauria de fer no és negar-los la seva fortuna, sinó ensenyar-los a gestionar-la bé, a tenir iniciatives útils pel bé comú, a pensar per ells mateixos, a pressionar governs o a muntar empreses que empenyin perquè el món cada cop sigui més just. Jo què sé, qualsevol cosa: excepte a obligar-los a començar de zero i de nou. «Qui té un gran poder, té una gran responsabilitat»: la frase podria ser de Bill Clinton. En realitat és de l'oncle d'Spiderman. I és una veritat com un temple. Els milionaris que es plantegen no cedir la seva herència als fills no constitueixen un exemple de res, i encara menys de responsabilitat o d'austeritat. Si de cas demostren que, de vegades, la pobresa pot ser el més car i extravagant de tots els capricis.