Qualsevol que compti amb dos dits de seny i una misèria d'esperit crític, es pot fer una idea de la magnitud que, darrerament, ha assumit el terme corrupció a determinades àrees del Planeta. No és necessari viatjar molt enfora -en temps, ni tampoc en espai- per veure que l'engany esdevé un element més de la praxis humana i, en efecte, també política. Sigui com vulgui, és cert que a mesura que han avançat els temps l'agitació social vers aquestes actuacions s'ha exaltat, fet que no ha anat dissociat d'un major rigor en els protocols de detecció i denúncia d'aquests casos. Tot i això, la corrupció segueix modelant els eixos a través dels quals transiten polítiques de continents sencers, com ara és el cas de l'Àfrica. Precisament, és en aquest continent a on s'ha «destapat» un dels darrers episodis de perversió, en concret, ens referim a les gens nítides eleccions de Zimbabwe en les quals l'evitern Robert Mugabe n'ha estat de nou el centre d'atenció. Tal vegada, el perfil d'aquest personatge africà sigui extrapolable a moltes altres primeres espases de la política africana dels darrers vint o trenta anys. Militar amb clara vocació política, Mugabe, forma part d'una espessa generació de polítics que recolzaren els seus valors sobre el marxisme i el maoisme per tal d'arribar a condicionar la realitat que els envoltava, just quan començava a caminar la segona meitat del segle passat. Així, personatges com Laurent Kabila o el mateix Mugabe, feren de discursos Cheguebaristes un pla de ruta perfecte en vistes a assumir els objectius marcats. Després d'haver crescut entre jesuïtes, aquest autoproclamat «servidor de la pàtria», va coordinar el combat contra el règim segregacionista de la Rhodèsia britànica -a on havia sofert més de deu anys de presó- i, pocs anys després, negocià els Acords de Lancaster, els quals conduïren a la independència de l'actual Zimbabwe, a 1980. Amb tot, la fermesa d'alguns postulats amb clara vocació de defensa dels drets humans, unida a l'acarnissada batalla que mantingueren molts dels integrants d'aquesta nova camada de polítics entorn a l'apartheid, feren creure en l'inici d'un nou camí per a alguns d'aquests estats novells del sud del continent. Res més enfora de la realitat. A hores d'ara, les xifres despullen que a Zimbabwe hi ha una inflació del 10.000% anual, un atur del 80%, una esperança de vida que als vuitanta era de 61 anys i ara es situa en els 37 i un sac de drets civils cada cop més foradat.
Emperò, la decadència de Mugabe va més enllà de la nefasta gestió dels recursos que ha fet d'un poble que ha acabat d'emmalaltir a les seves esquenes. Aquestes darreres setmanes, ha estat notícia la depravació de l'etern líder en vistes a unes eleccions que veia perillar; la negació del vot per correu als emigrants -comptant que el 30% de la població del país ha emigrat aquest darrer lustre per la crisi-, l'aparició de vots de persones difuntes, la duplicació de vots o la prohibició d'entrada a observadors occidentals, en són algunes mostres. Alberto Masegosa, en el seu darrer llibre Crónica de un viaje al sur del Sáhara, dibuixa amb precisió els racons d'aquest capitost quan afirma que «s'ha acostumat als privilegis del poder sent, a hores d'ara, un obscur dèspota amb fòbia als homosexuals».
Evidentment, la corrupció sempre va paral·lela al silenci. La manca d'ambicions reals a la zona, ha fet de Zimbabwe un indret absolutament estèril quant a interessos occidentals, de fet, països com ara Xina, Rússia o Iran han estat els socis habituals dels darrers governs instal·lats a Harare. No serà fins les properes setmanes quan es desenteli un panorama certament preocupant, panorama en el qual serà difícil eliminar una figura tan potent com la de Mugabe. Posicionaments com ara els manifestats la setmana passada per part important de la cúpula militar, qui confirmava que no acceptaria una hegemonia distinta a la preexistent, amenacen seriosament l'horitzó d'un poble que segueix agenollat davant la prepotència d'un tirà d'adolescència marxista.
Andreu Mir Gual, geògraf
