La virulència de l'ocàs

Qualsevol que compti amb dos dits de seny i una misèria d'esperit crític, es pot fer una idea de la magnitud que, darrerament, ha assumit el terme corrupció a determinades àrees del Planeta. No és necessari viatjar molt enfora -en temps, ni tampoc en espai- per veure que l'engany esdevé un element més de la praxis humana i, en efecte, també política. Sigui com vulgui, és cert que a mesura que han avançat els temps l'agitació social vers aquestes actuacions s'ha exaltat, fet que no ha anat dissociat d'un major rigor en els protocols de detecció i denúncia d'aquests casos. Tot i això, la corrupció segueix modelant els eixos a través dels quals transiten polítiques de continents sencers, com ara és el cas de l'Àfrica. Precisament, és en aquest continent a on s'ha «destapat» un dels darrers episodis de perversió, en concret, ens referim a les gens nítides eleccions de Zimbabwe en les quals l'evitern Robert Mugabe n'ha estat de nou el centre d'atenció. Tal vegada, el perfil d'aquest personatge africà sigui extrapolable a moltes altres primeres espases de la política africana dels darrers vint o trenta anys. Militar amb clara vocació política, Mugabe, forma part d'una espessa generació de polítics que recolzaren els seus valors sobre el marxisme i el maoisme per tal d'arribar a condicionar la realitat que els envoltava, just quan començava a caminar la segona meitat del segle passat. Així, personatges com Laurent Kabila o el mateix Mugabe, feren de discursos Cheguebaristes un pla de ruta perfecte en vistes a assumir els objectius marcats. Després d'haver crescut entre jesuïtes, aquest autoproclamat «servidor de la pàtria», va coordinar el combat contra el règim segregacionista de la Rhodèsia britànica -a on havia sofert més de deu anys de presó- i, pocs anys després, negocià els Acords de Lancaster, els quals conduïren a la independència de l'actual Zimbabwe, a 1980. Amb tot, la fermesa d'alguns postulats amb clara vocació de defensa dels drets humans, unida a l'acarnissada batalla que mantingueren molts dels integrants d'aquesta nova camada de polítics entorn a l'apartheid, feren creure en l'inici d'un nou camí per a alguns d'aquests estats novells del sud del continent. Res més enfora de la realitat. A hores d'ara, les xifres despullen que a Zimbabwe hi ha una inflació del 10.000% anual, un atur del 80%, una esperança de vida que als vuitanta era de 61 anys i ara es situa en els 37 i un sac de drets civils cada cop més foradat.