L'eivissenc Bartomeu Marí ha agafat les regnes del MACBA, aquest museu barceloní tan dissortat des de la seva mateixa concepció fins a la darrera etapa d'un creixement ple d'enigmes -no de misteri. Veurem com se'n desfà Marí per redreçar una trajectòria que no ha tengut la virtut d'inserir el museu en l'inventari de les institucions més estimades pels catalans -ni més atractives pels visitants. Les seves primeres declaracions obren un marge de confiança en el futur.
El MACBA va ser sorprès amb el calçons baixos quan va morir Josep Guinovart. No trobà manera de reaccionar. Si un museu que es diu d'art contemporani i de Barcelona no pot registrar adequadament la mort de Guinovart, vol dir que el declara inexistent o que el destina a la provincialitat. És lamentable el neguit de la majoria de museus d'art contemporani per evitar mostrar pintura, escultura, dibuix, com si aquestes institucions haguessin decretat la fi d'una història de l'art i anunciassin la bona nova d'un temps en què res no pogués contenir elements de continuïtat.
És la globalització cultural expressada pel procediment de la clonació. El museu d'aquest mil·leni s'ha entès com a creador de tendències, tot delimitant els territoris, el sentit, el temps i els materials en què s'han de manifestar els nous artistes. Hem arribat a un moment en què bona part del que els artistes fan lliurement, en realitat els ve dictat, amb subtilesa sibil·lina o sense miraments, per una espècie de societat secreta: secreta no tant per la identitat dels que la conformen com per la inspiració i els objectius últims dels seus dictats. És com si l'objectiu últim fos crear museus sense quadres, sense escultures, uns espais en els quals passin coses promogudes amb la finalitat d'expandir unes determinades filosofies o visions del món, habitualment obscures per als propis «ideòlegs». D'aquesta manera, sembla que tot hauria de passar pel museu, car tot és part i símbol, tot és realitat i metàfora. Sotmesos els responsables museístics a la pressió de les xifres de visitants, creen els projectes en funció de la capacitat de mobilització mediàtica de les exposicions o afers en general. El llenguatge dels fets, tan inclement, tan expressiu, ens parla de provatures valuoses, d'artistes que han assolit, per mitjà de les noves formes de l'art, crear fèrtils camps de visió de la realitat sensible; però també ens parla d'innocuïtats ostentoses, de vulgaritats de purpurina, difícilment imaginables com a iniciatives del mecenatge privat. En fi, aquest és un dels assumptes públics en els quals més pocs prenen decisions que afecten més el present i el futur de la cultura -de la societat. Sort, Tomeu.
