Fins al segle XVIII, la història política del Tibet és la història o bé d'un estat independent o bé d'una nació sotmesa a l'hegemonia, sempre efímera, de diferents pobles mongols. Amb tot, avui en dia la historiografia oficial xinesa intenta reescriure la història i afirma que la sobirania xinesa sobre el Tibet es remunta de la dinastia dels Yuan (1277-1367). Però la historiografia especialitzada en Àsia central ha demostrat que els emperadors Yuan, d'ètnia mongola, eren els hereus de l'Imperi de Gengis Khan i només s'havien sinitzat en part. Segons la «tibetòloga» francesa Katia Buffetrille, sota Kublai Khan, el fundador de la dinastia, la Xina i el Tibet eren dues parts integrants del seu immens imperi. En aquest context, es va establir una relació molt particular entre l'emperador mongol i alguns caps religiosos budistes tibetans, en la qual el primer jugava el paper de protector laic i el segon el de guia espiritual. En certa manera, aquesta relació va continuar amb alguns emperadors de la dinastia xinesa dels Ming (1388-1644). Així i tot, els emperadors Ming mai no consideraren el Tibet com a part del seu Imperi. Però les coses canviaren radicalment amb la següent dinastia, la manxú, també anomenada Qing, aviat sinitzada, i abocada a una expansió imperialista pel centre d'Àsia. El 1718, aprofitant que els mongols occidentals dits zungars havien conquerit el Tibet i oprimien els seus habitants, l'imperi manxú va enviar la seva primera expedició militar al Tibet, però fou derrotada. Dos anys després, i acompanyats voluntàriament pel Dalai -lama i la seva comitiva, una segona campanya militar xineso-manxú va envair el Tibet i ocupà, més aviat com a alliberadora del despotisme dels zungars, la capital, Lhasa. Per primera vegada en la història, les tropes xineses arribaven al cor de l'altiplà tibetà. De totes maneres, el Tibet va continuar mantenint la seva personalitat política, social i religiosa. Així, el representant de l'emperador manxú de la Xina, anomenat amban, era considerat el governador del Tibet des de Pequín, però els tibetans només el consideraven un ambaixador especialment influent. Encara que el control real dels xinesos sobre el Tibet va variar molt en els segles XVIII i XIX, la Xina sempre va considerar que detestava la sobirania. A més, les regions perifèriques d'Amdo (al nord) i Kham (a l'oest) foren pura i simplement incorporades a l'Imperi manxú. A mitjan segle XIX, en plena decadència de la Xina, cessà, de fet, el control manxú sobre el Tibet. Aquest país, encara que nacionalment lliure, quedava extraordinàriament endarrerit i governat per una teocràcia budista representada pel Dalai-lama. En aquella època, les autoritats tibetanes s'oposaren a l'arribada de missions comercials britàniques perquè els seus «costums i religió poden tenir una influència negativa sobre el país del budisme (Tibet)». Tanmateix, a la darreria del segle XIX, la rivalitat entre els imperis rus, britànic i xinès, afectaren el Tibet. Lord Curzon, el virrei britànic de l'Índia va concloure que la sobirania xinesa sobre l'altiplà tibetà era una «ficció constitucional» i va signar un acord amb Lhasa el 1904. Aleshores, els xinesos reaccionaren, en una mena de cant de cigne de l'imperi manxú, i tornaren a ocupar militarment Lhasa (1910). El XIII Dalai-lama es va haver d'exiliar a l'Índia britànica. Però el 1911, es proclamà per primera vegada la República a Xina i el caos i la confusió es varen apoderar de les guarnicions militars xineses en el Tibet. Encara a l'exili, el Dalai-lama va proclamar la independència del Tibet i l'expulsió de tots els xinesos. Ben aviat va poder tornar i el Tibet central, de fet, es va convertir en un estat independent (1912).
Paral·lelament, també Mongòlia es va escapar a la dominació xinesa. El 1913, els governs del Tibet i de Mongòlia es reconegueren mútuament en un clar desafiament a la nova República xinesa, que continuava reivindicant la seva sobirania sobre ambdós territoris. No deixa d'esser ben colpidora la diferent trajectòria d'aquests dos països, ja que mentre els mongols aconseguiren, en bona part a causa del suport de Rússia (i de l'URSS posteriorment), consolidar la seva independència i esdevenir un estat plenament reconegut en l'àmbit internacional, en canvi els tibetans tornarien a caure sota el domini opressor de la Xina comunista de Mao Zedong, molt pitjor que el pitjor dels emperadors manxús.
