Ja estam que ara menjam panades tot l'any, si ve de gust, però quan jo era jovenel·lo, «aquell temps» que en començam a dir els seixantins, sols ens en podíem alegrar el paladar per a Pasqua i vuitena. I cada any també en arribar els passats dies de processons, sang i passions doloroses, record aquella feta d'en Goriet Llofriu (sols el nom és imaginari) que vaig relatar al capítol XV del meu llibre Albellons de la memòria (Moll, 1998), i del que a continuació n'oferiré l'escapoló principal.
«S'acostaven les festes de Pasqua, que era una data que entusiasmava en Goriet. Si hi havia una cosa de menjua que li agradàs de ver de ver, eren les panades que feia sa mare el divendres sant, xotet tendral, una mica de xulla, un pessic de sobrassada... I la panada just acabada de treure del forn, entebeïda, mmm...!, ni freda ni calenta, mmm!, li feia perdre l'enteniment un poc més del normal, encara. Aquell any, dissabte de Glòria, les vuit i mitja del matí, desenfornades del moment, les panades feien una oloreta que deixondia tots els amagats esperits del cos i de l'animeta... Mumare, donau-me'n una, que tenc una bereneeera...», i: Goriet, que no, que el Bonjesuset encara no ha ressuscitat i et podria fer mal, la panada. Idò ja ressuscitarà quan vulgui, au, au, donau-me'n una! I que no, que és pecat... Idò donau-me'n una de petitona i només faré un pecat petitó. I que no i no i no i foris. Quan repiquin les campanes vine cap aquí tot d'una que te la menjaràs, la panada, però abans no i no, que això és pecat, i ja basta els que feim sense voler, de pecats! Més resignat que convençut, en Goriet se n'anà a fer un voltí per la vila, esperant l'ansiada resurrecció. Quan hi ha gana, hi ha gana, anava pensant ell. I que no ressuscità l'any passat, ja, el bonjesús? Moltes ganes d'emprenyar és el que hi ha! A l'ofici solemne no hi anà, ell, no. El trobava massa llarg. Cantaven i cantaven i no acabaven mai. Els bancs de la Parròquia eren massa durs, també. Amb l'afegitó que el tuf dels encens el marejava. I més sense haver berenat. A mitjan matí, efectivament, després d'una llarga setmana de maçoles només, la gatzara del voltejar de les campanes escampà l'alegria de l'esperada resurrecció pels carrers i places, per tots els indrets, i també, clar, per la saliva generada amb abundància i continguda més malament que bé dins la boca del nostre protagonista. Sentí la repicada. S'ho mig pensà un moment, i quan reaccionà arrencà a córrer cametes me valguin cap a ca seva com un fibló, i quan era poc més poc manco a meitat de camí, pataplam, pataplam!, esclataren dos coets, que aquell any s'afegien al manifest d'alegria dels forts dingalandangs de la repicada. En Goriet quan els sentí, espessí tant el trot que els talons li pegaven a les anques, brunzia. Quan arribà a ca seva panteixava espès ferm, però amb la micoia d'alè que li restava, esclafí: venga, mumare, la panada, la panada, venga, vengaaaa...! Però fill meu, què et passa? A què ve tanta pressa? Ja te la donaré, la panada, home de déu, espera un momentet si vols, que m'he d'eixugar les mans, espera un moment, fillet, espera. I que no puc esperar, ara, ara, ara! I això? A què vénen tantes sempentes? Perquè ja ha ressuscitat. Ara, ara, tot d'una la panada...! Però què et passa? Què no heu sentit els dos tirs que li han pegat...? Vatuarradell, que me l'hauran tornat a matar, encara, ja ho veureu! Venga la panada, ara, ara, ARA...! I sa mare la hi donà. Se la menjà en dues clavades, en Goriet, a la gatzoneta, enmig del corral. Amb una gana...! Amb un guuust...!"
