Segurament Eberhard Grosske ha viscut a les seves pròpies carns que no és el mateix estar a l'oposició que gestionar un tema tan difícil com el dels transeünts de can Pere Antoni. A partir de la decisió de traslladar les persones que feien estada en aquest edifici de la façana marítima i enderrocar-lo, s'havia de decidir una nova ubicació. La qüestió era complicada perquè, en principi, tothom és solidari, però al final molt poca gent està disposada a tenir certs tipus de serveis a prop de ca seva. Si ens posam en la pell dels transeünts no ho devien passar gaire bé quan els veïnats d'alguns llocs de Palma rebutjaven que el nou alberg s'ubicàs al seu barri. Els transeünts són tractats, en aquest cas, com empestats, i aquest tractament dista molt de la repetida solidaritat.
A la fi sembla que s'hi ha trobat una solució més provisional que definitiva, però una solució. Tot plegat ens du a una reflexió prou necessària, i algunes preguntes. On queda el concepte de solidaritat? Fem tot el que podem per evitar la marginalitat? Dedicam als marginats el tracte que es mereixen com a persones? És normal que dins l'estat del benestar encara hi hagi tanta de gent sense recursos? Segurament l'espectacle, ara aquí i ara allà, que ha generat el trasllat dels transeünts de can Pere Antoni hauria de contribuir a examinar les polítiques socials, la qualitat de vida, però també les nostres consciències com a ciutadans que formam part d'una col·lectivitat amb greus desequilibris econòmics i/o socials. Si bé podríem desitjar que no existissin albergs com els de can Pere Antoni, el repte és ara potser menor, però necessari: prendre consciència que el problema dels transeünts és un problema de tots i no només d'una sèrie de persones que per un atzar de la vida es troben en la marginalitat. Només aquesta passa ja significaria molt.
